Manacor.- Sense conèixer la trajectòria de Nelson Valente, Gossos podria semblar una comèdia familiar. Amb l’aparició dels quatre protagonistes, Mercè Arànega, Joan Negrié, Albert Pérez i Sandra Monclús, i el primer discurs del cappare de la família ho sembla encara més, però tampoc. Perquè tampoc no és una tragèdia, ni per descomptat una versió en classe mitjana de La celebració, la cruel i atroç pel·lícula de Thomas Vinterberg o de l’intel·lectual i despietada obra de teatre Dinar a casa dels Wittgenstein. Potser fins i tot és als antípodes de les esmentades encara que l’estructura dramàtica sigui idèntica. La seva quotidianitat i el seu llenguatge col·loquial els apropa de tal manera que els fa més reconeixibles i amb molta més eficàcia, per la senzilla raó que són autèntics, tant que en cap moment ni tan sols freguen la caricatura. Els gossos del títol són un MacGuffin, un punt de partida sense gens d’importància, que fa gràcia, perquè els patètics damunt un escenari sempre en fan. Però potser és un mirall en què d’alguna manera no resulta gens difícil que ens hi veiem reflectits i no tan sols en un personatge ni en alguna ocasió. Valente esbossa amb traç lleuger, àgil i divertit els trets característics dels quatre integrants de la família, mentre que les metamorfosis, que són un parell, fins a tornar a la casella de sortida, fan que cada cop la línia sigui més intensa i precisa, per a, finalment concloure que els apunts inicials no eren tan esquemàtics com semblaven. Per una altra banda, els protagonistes magnífics, el tempo impecable i la història... la història, fa pensar.
Trui Teatre.- No cal que prengui nota d’aquest nom. Més prest que tard la història s’encarregarà de recordar-li que, si va anar al concert, vostè és un afortunat dels que podran dir “jo hi era”. En cas contrari, vostè maleirà l’hora en la qual va decidir que ja tindria temps d’escoltar aquesta adolescent –divuit anys– en cas que faci cim. Val a dir que al cim ja l’ha assolit i si per a una d’aquelles circumstàncies torna, que no és gaire probable, recordi que el pecat original no duu incorporat cap tipus d’absolució. Coses de la religió. Aquesta situació em recorda d’alguna manera quan Mielgo i la Simfònica varen acompanyar la soprano Lise Davidsen i, en canvi, avui resulta molt remota la possibilitat que torni a aterrar per aquestes terres. Per cantar. Tan segura és aquesta afirmació sobre María Dueñas que fins i tot es va decidir canviar l’ordre habitual del concert. Per això, i per multiplicar exponencialment la ració d’aplaudiments, primer va intervenir la Simfònica en solitari interpretant la peça que habitualment hauria de tancar el concert, la Simfonia núm. 2, de Camille Saint Saëns. Un compositor que el pròxim desembre farà cent anys que va morir, va recordar el director, però hi ha moltes més raons per fer-ho coincidir amb Piotr Illich Chaikoviski. Per exemple perquè CSS vituperà sense pietat ni miraments tots els compositors del seu voltant, tant als francesos Debussy, Frank, Ravel i Massenet, com fins i tot a Verdi, entre molts d’altres, mentre que, per una altra banda, a Chaikovski l’únic compositor francès que li tenia estima era, naturalment, Saint-Saëns. A més, tenien també en comú el que rebutjava la resta, un excés d’academicisme, que en aquell temps no estava massa ben vist i avui dia ja no té ni la més mínima importància.
Davant més públic de l’habitual la Simfònica va mostrar feina ben feta, conjunció i exuberància amb el francès. Hi havia gran expectació, i amb bon motiu. La “realitat”, dita María Dueñas, que gairebé ni ha ostentat el qualificatiu de promesa, va aparèixer per exhibir les seves credencials amb el Concert per a violí del rus més parisenc. Una peça ja canònica, indiscutible, que ha estat definida com “un dels més bells temes de la literatura del violí”, encara que també es pot trobar escrit que la composició conté “algunes zingueries de restaurant”. Exhaurits tant els recels com les incerteses, María Dueñas va demostrar per què la composició ho veu tot des de les altures. Una composició que va directa al cor, Chaikovski pur, i de la qual la violinista va magnificar totes les seves virtuts. Fraseig deliciós, una afinació immaculada i una nitidesa en el so que tallava l’alè. Lirisme esclatant, delicada en les dobles cordes i una simbiosi amb la Simfònica senza errore que es feia palesa en la fluïdesa manifesta de les transicions. Per arrodonir la seva intervenció, Dueñas va interpretar les dues cadenzas sense més ornaments dels necessaris, però d’una execució tan virtuosa i pulcra com elegant. Tot dins un embolcall de seguretat, domini del tempo i una desimboltura que situa el seu futur més enllà de l’imaginable i posà el públic dret per acomiadar una intervenció que ningú, ningú, mai no oblidarà.
PS: Una altra osca a la batuta de Mielgo.
