El 4 de novembre del 2019 es complia el 150è aniversari del naixement de la poeta mallorquina Maria Antònia Salvà Ripoll. Poeta sobretot, però no únicament: va ser també una magnífica traductora -en vers i en prosa- de l’occità, el francès i l’italià, i autora d’uns lluminosos llibres memorialístics. Una veritable dona de lletres que va dedicar, literalment, la seva llarga vida (va morir el 29 de gener de 1958) a escriure. Perquè Maria Antònia Salvà, atacada d’una sordesa progressiva des de la joventut i vivint sobretot a Llucmajor, es va relacionar amb el món -des del més proper al més llunyà, de les amistats més íntimes a la intel·lectualitat més destacada del seu moment- sobretot a través de la correspondència, escrita amb una prosa de primera categoria, vivaç i rica de llenguatge: milers de cartes que són una font riquíssima de coneixement de l’autora i del món en què va viure. I a través de la qual es dibuixa la seva personalitat, de múltiples facetes, sovint contradictòries.
És aquesta complexitat del personatge la que en va propiciar -de fet, en propicia encara- unes visions contraposades que afectaren també la recepció de la seva obra. Hem d’aprofundir encara més en l’estudi d’una de les nostres escriptores més importants del segle XX: en aquest sentit, actes del 150è aniversari promoguts a Llucmajor (jornades d’estudi i exposició divulgativa) i pel Consell de Mallorca amb conferències (una bona part malauradament suspesa per culpa de la pandèmia) han constituït una altra passa per al coneixement del personatge, de la seva obra i de la circumstància en què va ser escrita.
Maria Antònia Salvà, de nissaga llucmajorera, va néixer a Palma el 4 de novembre de 1869. A només un any quedà òrfena de mare i visqué fins als sis, cuidada per unes ties, a Llucmajor, on tingué el primer contacte amb la literatura popular, sobretot a través de la família de la dida Flauta. Dotada ja d’un innat sentit poètic, es va estrenar com a diminuta glosadora a quatre anys, mentre aprenia les primeres lletres a les monges de la Caritat. El curs 1876 passà a viure a Palma amb el seu pare i germans, i al llarg de nou anys anà al més prestigiós centre femení de la ciutat, la Puresa d’Alberta Giménez. Tanmateix, en la seva educació intel·lectual tingué un paper determinant son pare, Francesc Salvà i Salvà, advocat i estretament relacionat amb el món intel·lectual mallorquí, que la posà en contacte, entre d’altres, amb Josep M. Quadrado, Pere d’A. Peña i Joan Alcover. I, molt especialment, amb Miquel Costa i Llobera, que aviat es va convertir en el seu primer mentor literari. Voraç lectora, de memòria prodigiosa, compartí amb el pare la lectura de Verdaguer, que l’enlluernà amb el Canigó i els Idil·lis i cants místics, alhora que, amb la seva amiga de l’ànima, Antònia Terrassa (monja caputxina des del 1893), devorava pàgines i pàgines de literatura religiosa de tota mena.
El 1885, morí l’hereu de la família i Francesc Salvà passà a encarregar-se de les propietats familiars, entre les quals la més important, s’Allapassa, a la Marina llucmajorera, un paisatge, una terra i una heretat que, anys després, l’autora convertí en una part essencial de la seva obra poètica. Maria Antònia Salvà vivia llavors entre Llucmajor, Palma i les diverses possessions familiars, i començava a escriure poemes, bàsicament en català, que a partir de 1891 anaren apareixent en la premsa de Mallorca i de Barcelona de la mà de Costa i Llobera.
Immersa en una crisi personal provocada tant per una progressiva sordesa com per la dificultat de trobar el seu lloc en el món (rebutjats els camins del matrimoni i del convent) i accentuada per la mort del seu pare (1899), Salvà s’abocà a la literatura, començà a participar en certàmens literaris i incrementà la col·laboració en la premsa catalana, sobretot a partir de la seva relació amb Josep Carner.
Anys actius i productius
Anys actius i productiusEls primers anys del nou segle varen ser així especialment actius i productius, però sobretot varen significar un profund canvi en la seva producció poètica, que obria camins nous: per una banda, la poetització descriptiva del camp llucmajorer i la seva gent ( L’estiu, de 1903; Del pla, de 1904; Temps de metles, de 1906); de l’altra, el tractament líric d’elements naturals: el sentimentalisme dels primers poemes anava quedant lluny.
Les sortides de l’illa varen ser escasses i les més importants varen ser a principis del segle XX (abans havia viatjat a Barcelona i Montserrat el 1888 i a Lourdes el 1895), molt especialment el viatge a Orient en companyia de Costa i Llobera el 1907, del qual deixà un dietari, no publicat fins al 1998. El 1909, també amb Costa, participà en un homenatge a Teodor Llorente a València. Després, ja només tornà a viatjar a Barcelona el 1919 i el 1929.
Maria Antònia Salvà no publicà cap llibre fins al 1910, en què aparegueren a Mallorca el volum Poesies, a cura de Miquel Costa, i a Barcelona unes primeres versions de Frederic Mistral, Les illes d’or, prologada per Joaquim Ruyra. S’inicià llavors un llarg parèntesi dedicat més a la traducció que no a la pròpia creació. La seva connexió amb el món poètic i amb la llengua de Mistral la portaren a la traducció de Mireio, editada per l’IEC el 1917, que li suposà un reconeixement unànime. Traduí també Giovanni Pascoli (versions no recollides en volum fins al 2002), Les geòrgiques cristianes de Francis Jammes (1918, amb pròleg de Josep M. de Sagarra), Dans les ruïnes d’Ampurias. Sonnets d’Andrée Bruguière de Gorgot (apareguda el 1918 a París en edició bilingüe), poemes de Petrarca i de Madame de Rostand i els Inni sacri de Manzoni (encara inèdits), entre altres. I entre 1923 i 1924 aparegueren els tres volums d’ Els promesos de Manzoni. Uns anys de treball intens i una tasca de traductora que augmentà el seu prestigi a Catalunya (amb antologies el 1914, 1918 i 1923) i a Mallorca (homenatge a Palma i nomenament de Filla Il·lustre a Llucmajor el 1918); una feina que per a ella era també una necessitat: “vertaderament, el treball és una font d’alegria”.
El retorn a la poesia es produí a principis dels vint i s’incrementà en començar a preparar, ajudada per Miquel Ferrà, l’edició d’un segon volum, Espigues en flor, aparegut a Barcelona el 1926 i que inclou una de les seves peces majors, el Poema de l’Allapassa (1925). Espigues en flor constitueix sens dubte una primera fita de la seva maduresa poètica, confirmada vuit anys després amb el magnífic El retorn (1934), on l’autora intensifica el procés de depuració i de síntesi iniciat al llibre anterior per convertir en matèria poètica l’anècdota personal transformada en record, la bellesa recòndita del paisatge i la pròpia vellesa. Maria Antònia Salvà tenia 65 anys i començava una dura etapa de malaltia. Tanmateix, ni la salut, ni els esdeveniments polítics, ni la mort de persones molt properes aconseguiren allunyar-la de la creació poètica, a la qual es dedicà intensament fins al final de la seva vida.
L’aixecament militar del 36, que ella veia com una defensa de l’amenaçada religió, tingué el seu suport i el de la seva família, per molt que suposàs un atac frontal a allò a què havia dedicat la vida: la cultura i la literatura catalanes. Hi continuà fidel malgrat tots els entrebancs en els anys de postguerra, tant amb la seva pròpia creació (“versificar és per a mi una necessitat”, deia el 1940) com amb l’acceptada -i feixuga- tasca d’impulsora i consellera de joves poetes, portada a terme, com sempre, a través de la correspondència. O amb els homenatges a Llucmajor als seus dos autors de capçalera, que ella mateixa, vella i completament sorda, protagonitzà: a Verdaguer (1946) i a Costa i Llobera (1947), dos actes exclusivament en català. També aconseguí portar a terme l’edició de la seva traducció dels Poemes de Santa Teresa de l’Infant Jesús, apareguts el 1945.
Paral·lelament, sotmetia a intensa revisió la seva poesia inèdita, a la qual continuava obrint nous camins, mentre n’esperava una difícil publicació. Després de moltes gestions i entrebancs, l’editorial Moll aconseguí posar en marxa l’edició de la seva obra: es reeditaren Espigues en flor (1948) i El retorn (1949) i començà a aparèixer producció nova: Llepolies i joguines (1946), tot un joc d’enginy literari, i Cel d’horabaixa (1948), el seu darrer gran llibre, amarat per l’enyorança i per una serena melangia. El 1952 aparegué Lluneta del pagès, i el 1955 el volum memorialístic Entre el record i l’enyorança. Ja a les portes de la mort, encara tingué l’alegria de poder veure l’ Antologia poètica que li havia preparat des de l’exili el seu amic Josep Carner (1957).
Tornem al principi. La constatació que aquest mínim esbós biogràfic difícilment retrata la figura de Maria Antònia Salvà, que caldria completar amb aspectes bàsics, cadascun dels quals de llarg recorregut: l’extrema i complexa religiositat; la voluntat d’escriure que la portà a trencar amb el paper femení imposat, sense, però, defugir la dependència familiar; la relació amb tantes escriptores i escriptors, abans i després de la guerra, d’una i altra ideologia; el seu lligam amb Llucmajor i, encara més, el lligam de Llucmajor amb ella; la interpretació, tan diversa, que s’ha fet i s’està fent tant del personatge com de l’obra poètica. Figura polièdrica, Maria Antònia Salvà.
