Marc Recha: "Els monjos de Poblet ens van donar les claus de casa seva"

BarcelonaDesprés de treure’s l’espina de rodar un thriller amb Ruta salvatge, Marc Recha (l'Hospitalet de Llobregat, 1970) ha pogut fer realitat un altre somni: rodar una pel·lícula al monestir de Poblet, la primera que es filma íntegrament allà. Centaures de la nit, que s'estrena aquest divendres, és un experiment en blanc i negre –la fotografia és de Peter Zeitlinger, col·laborador de Herzog i Ferrara– protagonitzat per un repartiment d'actors majoritàriament cecs, una de les pel·lícules més radicals i lliures del director de Pau i el seu germà.

Quin és l'origen d'aquesta pel·lícula tan singular?

— Això ve d’una febrada de l’època de la covid, quan ens van confinar. El punt de partida era el monestir de Poblet, el repte de filmar la verticalitat d’aquestes pedres del segle XII, perquè el cine és tot el que vulguis, però sempre horitzontal, i l’església abacial és un monument que tira cap amunt i cap al cel. I la idea de rodar amb actors cecs neix de conèixer Evgen Bavčar, que és un fotògraf cec eslovè molt important.

Què t’inspira de Bavčar?

— Ell és un dels primers que posa sobre la taula el diàleg creatiu que sorgeix entre la manera en què les persones cegues i els altres percebem l'entorn. Igual que jo faig un treball d’observació del meu voltant, una persona cega també té una mirada pròpia. El seu món sensorial és més complex del que pensem, i la imaginació hi juga un gran paper. Aquesta capacitat requereix temps i estar en els marges de l’espai públic per poder observar lluny del soroll.

Des de fa uns anys tu també et situes una mica als marges pel que fa al món del cinema.

— Sí, cada vegada més, i m’hi trobo molt a gust. I com que ens fem grans, cada vegada et mires el món amb perplexitat. Sempre he estat en els marges i hi seguiré estant. Primer, perquè hi ha silenci. Es tracta de poder mirar i construir. No tot ha de ser productiu i tenir un rendiment econòmic. Jo faig un cinema molt artesanal, i això vol dir que en les meves pel·lícules faig de tot, des d’escriure el guió fins a portar els cafès o dissenyar el cartell. Així i tot, és important treballar amb gent, perquè el cinema és una gran aventura col·lectiva.

El pretext argumental és que els monjos cistercencs italians que van refundar el monestir el 1940 hi havien amagat unes relíquies.

— Sí, és una fantasia que em permeto, perquè és cert que els monjos van arribar després de la guerra i van col·laborar molt activament en la restauració, però la resta és una mena de macguffin, una faula en què jo imagino que aquells monjos havien robat unes relíquies i les havien portat a Poblet, ja que el monestir havia estat saquejat durant la desamortització.

A l’Alex (Lluís Soler) i el Julien (Mahamadou Dambelleh), que vindrien a ser els dos protagonistes, els acompanya un fotògraf cec que sembla inspirat en Evgen Bavčar.

— Sí, de fet havia d’interpretar-lo l’Evgen, vaig escriure el paper per a ell, però em va dir que no, que ja era molt gran. Però em va recomanar un amic seu que també és cec i és escalador, fotògraf, publicista... I a mi m’agrada molt treballar en les pel·lícules amb gent com ell, que no s’havia posat mai davant una càmera.

I com dirigeixes un actor cec?

— No es tracta de dirigir, sinó de tenir intuïció i capacitat per escollir les persones adequades per a cada rodatge. I no els escullo pel seu físic, sinó pel tarannà. No deixem de fer un cinema de quilòmetre zero: rodem en el lloc on també dormim i convivim, així que has de valorar també el caràcter de la persona. Un cop col·loques aquestes peces al tauler, allò funciona sol.

Gairebé tots els actors de Centaures de la nit són invidents, però el personatge cec amb més protagonisme l’interpreta un actor que hi veu, Lluís Soler. Per què?

— Perquè el seu personatge és molt poca-solta, però també ambigu. És cec o no ho és? La premissa és que en la pel·lícula tots els homes són cecs i les dones no, però hi ha un moment en què no saps si miren o no. I el Lluís ens anava de meravella per jugar amb aquesta ambigüitat.

I d’on surt el personatge del Julien, que interpreta Mahamadou Dambelleh?

— És molt divertit, el Mahamadou. Un dia, fent recerca per a la pel·lícula, vaig veure un programa de televisió on apareixia un noi de 16 o 17 anys que deia: “Soc negre, soc cec i serè el pròxim president de la Generalitat”. I també que estudiava ciències polítiques i que s’estava preparant per als jocs paralímpics. Així que me’n vaig anar a Olot per parlar amb la seva mare i amb ell.

Per cert, com van rebre els monjos de Poblet la proposta de fer una pel·lícula al monestir?

— Ens van donar les claus de casa seva. Sense la complicitat dels monjos no hauríem fet la pel·lícula. I ni tan sols van llegir el guió. Són la gent més generosa i més humil que he conegut, amb una profunditat i una saviesa extraordinàries.