Manelic i Giovanna
Manacor.- Fa molts anys Vivian Caoba em deia que una de les seves dèries teatrals era fer un espectacle representant ella sola tots els personatges de Mort de dama, cosa que sempre em va semblar una idea tan divertida i ocurrent com difícil, per bé que no impossible. Com tantes idees brillants, aquesta se’n va anar pel forat del rentador quan escurava les tasses del cafè que preníem el temps de la conversació, i torna de tant en tant, i desapareix pel mateix forat per on ho va fer el primer pic. I de cop apareix Lluís Homar fent el mateix amb Terra baixa, la d’Àngel Guimerà, un melodrama rural que sens dubte és un dels clàssics del teatre català, encara que la primera representació va ser en castellà, traduïda, ni més ni menys, que per l’inversemblant premi Nobel de literatura José de Echegaray, personatge prou interessant per la seva versatilitat, però si alguna cosa no va ser és un gran escriptor.
El primer cop que vaig veure Terra baixa corria l’any 1981 i a Manelic l’interpretava un Enric Majó al capdamunt de la seva carrera. D’aleshores ençà he vist alguns altres muntatges de la mateixa obra, fins i tot una versió peculiar, particular i intransferible de La Fura dels Baus amb el títol de F@ust. Versió 3.0, que interpretaven els mallorquins Santi Pons (Faust) i Miquel Gelabert (Mefistòfil). La versió clàssica sempre em va semblar estantissa i, per tant, a l’adaptació que han fet Pau Miró, també director, i Lluís Homar, qui la interpreta, hi vaig anar més per la curiositat del muntatge que per interès en la història. Una vegada més les expectatives em varen jugar en contra, però en positiu. En molt positiu, per l’habilitat de l’adaptació, per la interpretació de Lluís Homar -sublim com va entrant i sortint de cadascun dels quatre personatges que encarna, pràcticament sense canviar el registre vocal, i sense deixar dubtes de quin és el personatge que interpreta, bé sigui Manelic, Sebastià, Marta o Xeixa-, per la música de Sílvia Pérez Cruz... Tot plegat molt rodó, sense oblidar l’escenografia, la il·luminació... És d’aquestes obres que en surts amb la sensació d’haver vist alguna cosa molt especial. I aquesta Terra baixa ho és.
Ocimax.- De nou Ocimax vesteix les millors gales per anar a l’òpera, a veure en directe Giovanna d’Arco, de Giuseppe Verdi, a la Scala de Milà, on una butaca de platea costa, per aquest muntatge, cinc-cents euros, amb una de les millors sopranos del moment, o com a mínim la més mediàtica i de talent indiscutible, Anna Netrebko, en el paper que dóna nom a l’òpera, Francesco Meli com a Carlo VII i Devid Cecconi interpretant el personatge de Giacomo, el pare de l’heroïna, en substitució de Carlos Álvarez, baixa d’última hora. Ho tornaré a dir, el so de la sala és massa alt. Això no resta la condició d’espectacle indispensable a aquesta òpera que feia cent cinquanta anys que no es representava al teatre, on va ser estrenada en fa cent setanta.
En qualsevol cas, allò cert i segur és que Giovanna d’Arco és una obra que no es representa habitualment, encara que tingui molts trets característics del repertori verdià, com és ara dona, enamorada, amb principis, èpica i, si va dir ver, amb aquest punt de follia que desprèn la mística. La posada en escena, de Christian Fenouillat, tan desmesurada com ridícula en alguns moments, sobrecarregada, kitsch i no sé quantes coses més, totes elles no gaire positives. Però el món de l’òpera té alguns avantatges quan el muntatge no és l’adient; el podem deixar de veure o, si més no, no resta mèrits a les veus, que es converteixen en l’única raó de ser de la representació. Tenint una Netrebko al capdavant, és evident que la resta perd importància, i Anna Netrebko amb una perruca inversemblant no deixa de ser un luxe deliciós, que segurament farà que l’òpera en qüestió faci una passa endavant pel que fa a les futures representacions.