Cinema

¿Ha tocat fons el cinema de superherois?

La pel·lícula 'Madame Web' fa protagonista un obscur personatge secundari dels còmics de Spider-Man

BarcelonaL'actriu Dakota Johnson va fer una broma al Saturday night live de fa un parell de setmanes sobre la seva nova pel·lícula, que s'estrena aquest dimecres: “Es diu Madame Web, està dins de l'univers Marvel i també hi surt Sydney Sweeney. És com si una intel·ligència artificial generés la pel·lícula favorita del teu nòvio”. Un cop vista la pel·lícula, l'acudit és més graciós perquè resulta que és veritat: Madame Web, que ha dirigit la realitzadora amb currículum televisiu S.J. Clarkson, sembla generada per un algoritme i està plena de decisions absurdes que potser tenien sentit en un informe de projeccions d'ingressos però no en la pàgina d'un guió cinematogràfic. És possible que no sigui la pitjor pel·lícula de superherois –una competició cada vegada més renyida–, però sí que marca una fita pel que fa a l'absurd essencial del projecte. I no és que a partir d'una idea sense cap ni peus no pugui sortir una pel·lícula decent, entretinguda o fins i tot brillant, però no és el cas. Madame Web és un despropòsit sense alegria, sèrie B sense esperit lúdic; sobretot, un símptoma de l'esclerosi del gènere superheroic, que cinc anys després de l'èxit d'Endgame sembla abocat al col·lapse.

Una dada important: Madame Web és la primera pel·lícula sobre un personatge de Marvel que no ha tingut mai sèrie pròpia. Per tant, no ha protagonitzat cap de les prop de 40.000 historietes publicades per una editorial que no es caracteritza precisament per negar oportunitats als personatges que despunten. Creada el 1980 per dos grans del gènere (Dennis O'Neil i un jove John Romita Jr.) a la sèrie Amazing Spider-Man, Cassandra Webb –el seu nom real– era una vident anciana i malalta amb poders precognitius a qui Spider-Man consultava en alguns dels seus casos i que es va convertir en una mena d'aliada i mentora de l'heroi. Amb el temps, Madame Web va patir les habituals transformacions del gènere superheroic (va rejovenir, es va tornar dolenta, va morir, va canviar de nom), però no va traspassar mai la barrera d'obscur personatge secundari de l'univers de Spider-Man. Per què, doncs, protagonitza una pel·lícula?

Cargando
No hay anuncios

Per entendre l'existència de Madame Web cal tenir present que no és una producció de Marvel Studios sinó de Sony, l'altre estudi de Hollywood que produeix pel·lícules sobre personatges Marvel perquè té els drets sobre Spider-Man i la seva família de secundaris. Durant dues dècades Sony va explotar aquests drets de la manera convencional, és a dir, fent pel·lícules sobre Spider-Man. Però el 2015, arran del fracàs del segon Spider-Man d'Andrew Garfield, l'estudi va decidir compartir amb Marvel Studios el control creatiu del personatge. I mentrestant, van seguir explotant els drets, d'una banda, amb les versions animades de Spider-Man i, de l'altra, amb pel·lícules sobre enemics de Spider-Man amb fusta d'antiherois com Venom o Morbius, tots dos amb prou entitat per haver tingut sèrie de còmics pròpia. L'objectiu era capitalitzar el carisma contrastat dels personatges i, alhora, per absurd que sembli, construir un petit univers cinematogràfic amb els personatges de Spider-Man però sense Spider-Man.

Tahar Rahim, desaprofitadíssim

I així arribem a Madame Web, expansió en clau femenina de l'univers Spider-Man de Sony que en teoria hauria de gravitar sobre el personatge d'una anciana cega i en cadira de rodes però que, per aproximar-lo als codis del cinema superheroic, els guionistes (Matt Sazama i Burk Sharpless, responsables de blockbusters tan poc memorables com Déus d'Egiptei L'últim caçador de bruixes) transformen en una jove paramèdica que després d'un accident comença a percebre fragments de futurs possibles. La pel·lícula renuncia a explorar el potencial de la premissa i es limita a afegir-hi altres personatges menors de l'univers aràcnids i fer-ho encaixar tot a cops de martell en les convencions del gènere: passat traumàtic, malvat unidimensional (el gran actor francès Tahar Rahim, desaprofitadíssim) i les tres seqüències d'acció de rigor, dirigides amb particular desgana.

Cargando
No hay anuncios

En el fons, Madame Web no deixa de ser una pel·lícula de superherois sense superherois, ja que ni la protagonista ni les tres adolescents a les quals intenta protegir ho són encara. Però ni així és capaç de transmetre frescor ni originalitat, més aviat el contrari: sensació d'ambient viciat i fórmula esgotada. No cal ser clarivident per intuir que no hi haurà seqüeles de Madame Web, i que potser per això ens han estalviat aquest cop l'obligada escena de postcrèdits.

Tràiler de 'Madame Web'