Lluís Soler apuja la temperatura de 'La tempestat'

Oriol Broggi va caure del cavall el 1993 al Festival d’Avinyó davant La Tempestat de Peter Brook: “Em va agradar tant que vaig decidir dedicar la meva vida al teatre”. L’empremta del mestre Brook ha impregnat molts dels treballs de Broggi. També, esclar, aquesta Tempestat: no solament en els elements matèrics, com el sempitern terra de sorra, els bastons de fusta, els detalls del vestuari, diria que també l'elecció de Babou Cham per a l’eteri paper de l’esperit Ariel o l’energia desfermada de l’esclau Caliban, sinó per les textures estètiques, la cadència de les composicions i l'atmosfera visual i sonora que embolica una proposta que arrenca amb una genial escena del naufragi que fa virtut de l'extrema senzillesa. Pur Brook.

La mirada de Broggi excel·leix en el conjunt, en les atmosferes, en les músiques que esquitxen la funció. Shakespeare, en la seva última obra, volia donar una visió més optimista de l'ésser humà, com queda palès en el monòleg de Gonzalo en el qual somia un paradís bíblic i amb la renúncia de Pròsper a la venjança en bé del perdó. I això queda ben reflectit en la proposta de Broggi, que ha cuidat els detalls plàstics i sensorials més que la literatura i ha potenciat els trets humorístics, que no en són pocs, de l’obra. Això no obstant, cal dir que mai havia assistit a una Tempestat amb tants riures i que la proposta resulta un xic planera, sense relleus dramàtics i amb problemes de dicció en algunes escenes com la fulgurant entrada de Caliban o l’escena dels pallassos.

Per fer una bona Tempestat, cal tenir un bon Pròsper. I Lluís Soler ho és. Un Pròsper més humà que mag, amb una precisa dicció, en claredat i intenció. La seva presència apuja la temperatura de la funció sobretot en un tram final molt ben cosit. Molt bé Xavier Boada (Stefano) i Ramon Vila (Gonzalo). I compleixen la parella d’enamorats Clara de Ramon (Miranda) i Eduard Paredes (Ferran).