Com era Lluís Cabot, segons el seu amic: “A 11 anys, tocava una guitarra elèctrica més grossa que ell”

PalmaEra porter de futbol sala fins que va començar a tenir por de les pilotades. També feia natació. Li agradava (i potser encara ara) jugar al Pro Evolution Soccer amb els amics. Té un germà petit, amb qui s’han criat al barri de l’Escorxador. És un personatge “polièdric i difícil d’explicar”. Potser és el seu caràcter més esquiu i distant de primeres que no una altra cosa, però fins i tot al seu amic de tota la vida, Àngel Mendoza, li costa definir el caràcter de Lluís Cabot (Palma, 1990), músic i productor. És conegut, sobretot, per haver estat el líderde Da Souza durant una dècada. Àngel Mendoza, que ens acostarà al personatge, fou el bateria del grup.

La música els va apropar abans de ser adolescents. A 11 o 12 anys (Lluís és un any més gran que Àngel), “quan la guitarra elèctrica verda que tocava era més grossa que ell”, ja va ajuntar uns quants al·lots per fer música els capvespres. Això va ser només el principi, perquè després d’aquest grup en va venir un altre i un altre: “Primer fèiem versions, però després vàrem començar a compondre cançons pròpies. I és aquí on crec que en Lluís va trobar un món. Tot d’una es va veure que en Lluís tenia una capacitat molt especial per construir un espai sonor. No cercava mai allò fàcil: tenia idees originals, una mirada pròpia”. El nom d’un d’aquests primers grups era No som uns aficionats, però en realitat, recorda Àngel, encara no en tenien gaire idea.

Així i tot, els joves músics anaven fent i l’olla de la creativitat començava a fer xup-xup: “La nostra vida, en aquell moment, girava molt al voltant de la música. Els divendres horabaixa eren sagrats: anàvem a voltar per les botigues de música de Palma, a veure si ens deixaven provar guitarres, pedals o bateries que no ens podíem permetre comprar. Era gairebé una fantasia. Érem uns al·lots amb moltes ganes, però sense gaire idea”.

Aquells divendres van encalentir el cervell musical de l’al·lot que hi havia darrere la guitarra elèctrica verda. Quant a l’estil musical, celebra que sempre han escoltat de tot: “Ens van marcar molt grups com Antònia Font, sobretot per aquesta llibertat de fer coses inesperades sense voler fer-se els estranys, amb voluntat d’arribar a la gent. També hi havia referents molt diversos: des de Led Zeppelin fins a Linkin Park i La Oreja de Van Gogh. En Lluís té aquesta capacitat una mica camaleònica d’endinsar-se en estils diferents, analitzar-los i fer-los seus. És una visió que també té amb el futbol: com una visió d’entrenador, d’analitzar el conjunt. No descartaria que li pegàs la brusca i es fes entrenador”.

Diu Àngel que “en Lluís sempre ha tingut ànima de productor i idees clares en l’àmbit de la composició”, però al principi estava més enfocat només en la guitarra: “Va ser molt bo amb l’instrument, va tenir el seu moment de fer-se el fanfarró fent solos, però després va deixar aquesta part per centrar-se més en el conjunt, i no només en el vessant solista”. I afegeix: “Té una part de voler ser líder, però sense acabar-ho de ser del tot: una mena de lideratge sense afany de protagonisme. En tots els grups que hem compartit ha tingut un paper de compositor important, com una brúixola, però alhora sempre molt obert a compartir i a incorporar el que aportava cadascú”.

A l’hora de descriure Lluís, Àngel ho té clar: “És una persona intel·ligent, amb un caràcter lleugerament obsessiu per treballar, però amb una dimensió molt juganera que mai no ha perdut”. Ara bé, no tothom coneixerà aquesta versió del productor: “És una persona més aviat tímida i reservada amb qui no coneix. Té un punt introspectiu, fins i tot pot ser una mica distant d’entrada. Però amb els seus és tot el contrari: afectuós, proper i capaç d’obrir-se molt. Té aquesta dualitat”.