El llenguatge artístic de Maria Servera demana continuïtat
Inaugura la seva tercera exposició tot i patir una discapacitat motora
PalmaLa sala d’exposicions de la Misericòrdia acull aquests dies la tercera exposició de la jove de 23 anys Maria Servera. Veïna de Vilafranca, presenta Les flors del meu jardí , una mostra que inclou 26 obres fetes en acrílic sobre fusta.
Potser algun lector familiaritzat amb l’art desconeix l’obra de Servera. De fet, és més que probable, perquè ni té comissari, ni galeria, ni taller. Té molt més que això: la seva mare, Cati Barceló, que ha estat la seva mestra i companya indissociable; una casa que la fa sentir còmoda i segura i que està equipada amb tot el que necesita per pintar, i un teixit social d’amistats que mai han deixat de fer-li costat.
A Maria li van detectar una malatia rara als 8 mesos que li va acabar provocant una discapacitat motora que li impedeix moure’s. Afortunadament, la part cognitiva la té intacta i això, si bé li permet ser conscient de les seves limitacions, també l’ajuda a lluitar per allò que més li agrada i que vol convertir en l’eix de la seva vida.
La tècnica
L’acte d’inauguració no va tenir res a envejar al de qualsevol altre artista de renom. La sala era plena, els elogis i felicitacions li arribaven per totes bandes mentre una emocionada Maria demanava amb la mirada a qui escriu aquest article que la fotografiàs amb una de les seves peces preferides.
Cati Barceló és la veu i el cos de Maria. La coneix millor que ningú i treballen juntes a diari per anar perfeccionant la tècnica. “És molt exigent, si no li agrada em demana que ho esborri i tornam a començar. Per això treballam en acrílic”, explica Cati. Per pintar, es fa servir un licorni -dispositiu que es col·loca al cap i que inclou una vareta, a la qual es pot subjectar un pinzell- i amb una fusta com a suport. Primer Cati pinta el fons i desprès ella expressa el que sent.
Va començar a pintar als 12 anys com una manera de cercar una alternativa de futur. Fins aleshores havia anat a l’escola pública de Vilafranca, però quan va assolir l’edat pertinent va decidir anar a una escola d’educació especial. L’única opció que va trobar va ser el centre d’Aspace -Associacó de Paràlisi Cerebral-, situat a dues hores de Vilafranca. Al principi hi anava dos dies a la setmana, però ara ja no hi vol anar, perquè ha d’anar al centre de dia que gestiona la mateixa associació.
“Té 23 anys i com qualsevol jove de la seva edat vol fer coses i tenir més opcions. És molt conscient de tot el que l’envolta i tot i que s’estima molt l’associació, no vol acabar tota la vida allà”.
El que demana Maria Severa no és un impossible. Vol el que cadascun de nosaltres cercam a la nostra manera: una millor qualita de vida i, sobretot, continuar pintant”.