Cuiner“En Franco té una camisa/ carregada de botons/ ell ara s’ha passat pels collons/ que a les deu sigui migdia”. Molt abans d’entendre qui fou Franco, ni tampoc a què feia referència aquesta cançó, ja em provocava moltes rialles sentir-la recitar al padrí Joan, supòs que per la grollera sonoritat malsonant de la glosa i també per la meva jovialitat infantil. Bromes i rimes a banda, aquest poema popular pot servir per posar de manifest que el malestar ciutadà pels canvis horaris no és un tema novell. El Generalíssim baratà l’any 1942 tots els rellotges de l’Estat, obviant el que els pertocava per zona horària, per així fer-la coincidir amb la dels territoris ocupats per l’Alemanya nazi i de passada tenir Hitler content -corbs amb corbs no es piquen, com diu mon pare.
D’un temps ençà, cada vegada són més freqüents les veus que es fan sentir per manifestar el seu neguit per la volubilitat horària. Està bé recordar que a la incoherència de naturalesa dictatorial cal sumar-hi el canvi d’hora de primavera, justificat per suposats estalvis energètics, cosa que fa que anem una o dues hores avançats al sol, depenent del calendari. Els arguments aportats són diversos i van des dels trastorns que provoca en els cicles del descans fins als estudis que rebaten les tesis del benefici econòmic. Hi ha qui va més enfora i relaciona els nostres costums alimentaris amb el desajustament del cronòmetre solar. Els que ja tenim qualque cabell blanc, si és que encara en tenim d’alguna classe, som ben conscients de com s’ha anat endarrerint tant l’hora de dinar com de sopar en els darrers anys, cosa que els detractors del canvi horari lliguen indefectiblement.
Una societat com la nostra, tan donada a mirar-se en el mirall dels veïns nord-europeus, hauria d’haver caigut en el fet que ells fan els àpats principals una mitjana de dues hores abans que nosaltres; de fet, ho fan a les hores en què més o manco ho fèiem a casa nostra fa trenta anys. Resulta evident que les hores de les menjades estan condicionades pels horaris laborals, i en això tampoc no hem sabut copiar-los. Els nostres horaris comercials són un despropòsit i una llosa per a la conciliació familiar i, a partir d’aquí, una reacció en cadena que implica des del prime time televisiu fins a l’endèmica manca d’hores de son de tota la població en general, però dels infants i joves en particular.
L’altre dia vaig llegir un article que citava un saberut estudi que relacionava la manera de fer l’amor amb la manera de menjar. Esperem que vagi errat, perquè per aquestes conrades cada dia manducam més tard, més malament i més de pressa. Probablement si ens dedicàssim més a gaudir dels plaers, tant del plat com del llit, en lloc d’invertir-los en investigacions com aqueixa, estaríem més sans i faríem més bona cara.