Robert De Niro, sobre Trump, a Canes: "L’art és una amenaça per als autòcrates i els feixistes"

Enviat especial al Festival de CanesS’ha de reconèixer la capacitat del Festival de Canes per crear moments amb flaire d’història del cinema. En una jornada inaugural marcada per la condemna per agressió sexual a Gérard Depardieu, el certamen francès ha començat aquest dimarts amb un homenatge a un altre actor, segurament el més important del cinema nord-americà modern: Robert De Niro, a qui no havien premiat mai a Canes, un error que ha corregit el festival amb la Palma d’Or honorífica que ha lliurat a De Niro un altre gran intèrpret, Leonardo DiCaprio, que ha aparegut per sorpresa a l’escenari del Grand Théâtre Lumière.

L’elecció no és casual: els dos actors van treballar per primera vegada a La vida d'aquest noi (1993). Aquell paper amb només 16 anys al costat d’un gegant com De Niro va ser el començament de la carrera de DiCaprio, que ha recordat que els seus esforços al càsting només van provocar rialles entre els presents; tanmateix, quan el productor va demanar-li consell, De Niro va assenyalar immediatament DiCaprio. “Aquell moment va canviar la meva vida per sempre –ha reconegut–. I va tornar a canviar quan el Bob li va dir a Martin Scorsese: «He fet una pel·lícula amb aquest noi, potser hauries de treballar amb ell». El Bob no parla gaire, però quan parla el que diu importa. Tant és si parla per a un amic, per a la família o per lluitar per la democràcia”.

Al sortir a l’escenari, l'homenatjat ha abraçat DiCaprio amb un afecte i una tendresa que no sol mostrar en públic. De Niro ha recordat la seva llarga relació amb Canes, que va començar el 1973 amb l’estrena de Mean streets a la Quinzena dels Realitzadors. “He vingut com a president del jurat, he vingut com a fan i he vingut perquè és una comunitat per a aquells que estimem l’art d’explicar històries en una pantalla”. Per descomptat, ha aprofitat per carregar contra Trump afirmant que “l’art és una amenaça per als autòcrates i els feixistes” i denunciant les retallades del president nord-americà a les arts, les humanitats i l’educació, així com la imposició d’aranzels al cinema: “Tots aquests atacs són inacceptables, i no és només un problema nord-americà, és un problema global”.

Record musical a David Lynch

Durant la inauguració de Canes també s’ha recordat la figura de David Lynch, que va morir l’any passat, amb una actuació de la cantant Mylène Farmer, amiga i col·laboradora del director de Twin Peaks. A més, la presidenta del jurat, Juliette Binoche, que hores abans no havia volgut explicar per què no havia firmat un manifest en contra de la guerra de Gaza, ha aclarit la seva posició respecte al conflicte tot homenatjant la fotoperiodista palestina Fatima Hassouna, amb qui va treballar el 2025, i que va ser assassinada fa uns dies.

Plena de moments memorables –fins i tot l’aparició per sorpresa d’un Quentin Tarantino molt pallasso que ha declarat el festival oficialment inaugurat–, la cerimònia ha acabat eclipsant la pel·lícula inaugural, Partir un jour. I si ja costava d’entendre què feia una opera prima sense cap estrella de renom obrint el festival de cinema més important del món, encara costava més després de veure aquesta modesta comèdia musical basada en un curt premiat amb el César. Protagonitzada per una xef embarassada i a punt d’obrir un restaurant d’alta cuina que torna al restaurant de carretera dels seus pares, Partir un jour confecciona una història tan amable com intranscendent sobre el retrobament de la cuinera amb un amor de l’adolescència i les picabaralles entre pare i filla. El factor diferencial és un assortiment de cançons de pop francès interpretades amb estil desmanegat i volgudament amateur pel repartiment. Tanmateix, el resultat està més a prop d’El otro lado de la cama que del Coneixem la cançó (On connait la chanson), d’Alain Resnais.