Le Croupier es treu la màscara al disc 'Lesió per tensió repetitiva'

BarcelonaCarles Cors ha guardat a l'armari el jaqué. A la tauleta de nit hi ha deixat les ulleres fosques. I per completar la transformació, ha canviat el castellà dels discos Me han dicho que... (2008) i Presunto tocador (2010) pel català de Lesió per tensió repetitiva (Música Global, 2013). "Aquest disc respon a una necessitat vital de parlar de mi per primer cop, i aquesta és també la raó per la qual és el primer àlbum que canto en català", explica Cors, que el 12 d'abril actuarà a la sala Luz de Gaz dins del festival BarnaSants.

De tota manera, el canvi és més conceptual que formal. Cors manté les coordenades musicals. "Tímbricament és Le Couprier. Continua havent-hi el Marc Parrot, que d'alguna manera és qui ens va endinsar en aquest univers cabareter circense, i els referents són els mateixos: Tom Waits, Vinicio Capossela, Paolo Conte, Renan Luce i el mateix Marc Parrot", assegura Cors.

Més Paolo Conte que Bunbury

Tanmateix, el músic de la Cellera de Ter reconeix que potser és el disc on menys evident és la influència de Bunbury. "Aquí tot plegat és més contingut, més al servei de la narració, i potser sí que és el que s'allunya més d'aquesta influència, tot i que hi és. Salvant totes les distàncies, en aquest disc segurament hi ha més Paolo Conte que Bunbury", diu.

La novetat més explícita és el canvi de llengua, i l'explicació té a veure amb la gestació de les cançons. "El procés creatiu del disc coincideix amb un procés emocional complicat; d'aquí surt el títol, que fa referència a una tendinitis emocional, una lesió per tensió repetitiva. El disc esdevé un element sanador, terapèutic, de treure coses i de parlar de mi mateix. Per això canto en primera persona i en la meva llengua materna", informa.

Cors tenia "la voluntat de tirar endavant i de ressorgir de les cendres". En una mena d'exorcisme, ha culminat "un retrat general interior" de coses que el preocupen, "més o menys transcendents" però en definitiva que surten d'ell. Per perfilar l'autoretrat també fa servir versos de Joan Vinyoli i de Rainer M. Rilke, dos poetes que també són referents per a Mishima. Del primer n'adapta un fragment de Matinada lletosa amb filferros . "M'agradava la foto que fa Vinyoli de les «bragues descolorides» en els filferros rovellats", diu Cors, que vesteix la paraula del poeta amb un toc " canalla i tarantinià". De Rilke n'agafava un dels Poemes francesos , "un llibre fantàstic" que ha traduït Mariàngela Vilallonga. "Té una estrofa que explica que no hi res que et lligui a mi, ni tan sols el desig. És una reflexió molt visceral que lliga amb el discurs del disc", afirma Cors. També hi lliga d'alguna manera el duet que fa amb Anna Roig a El joc del telèfon , la història de dos germans siamesos enganxats per l'orella.