Quan l’àvia de Nacho Umbert va conèixer la dona de Kubala

BarcelonaTens un fil, l’estires, i tot d’una apareixen els records familiars que passen oralment de generació en generació. El fil era una modista de Barcelona que va fer amistat amb la dona de Kubala, i fins i tot van muntar un negoci! Aquest és el punt de partida de Sudamericano, la cançó que obre Familia (Fina Estampa, 2015), el tercer àlbum de Nacho Umbert (Barcelona, 1971), novament produït per Raül Fernandez, Refree. “Aquesta cançó neix de la relació dels meus avis amb els Kubala, però al final el que importava era el Barça i el cas Di Stefano”, diu Umbert. I així camina Sudamericano fins a convertir-se en una crònica poètica sobre com Franco va impedir que Di Stefano jugués al Barça.

“Vaig pensar que seria molt bonic explicar la història de tots nosaltres a través de la meva família. Després vaig adonar-me que era molt complicat. No pretenia que fos un disc autobiogràfic, ni la radiografia d’una època, i al final vaig trobar que estaria bé tractar la família de diferents maneres”, assegura Umbert. El resultat són nou cançons en què la memòria familiar balla amb la ficció i pren diferents graus de protagonisme. A vegades amb prou feines és un paisatge, d’altres alimenta relats llegendaris, i fins i tot n’hi ha que regiren els sentiments més intensos, com passa a Que lo sepa Cary Grant, una peça que fa anys ja tocava en directe. “És la lletra més rodona que he escrit”, diu Umbert sobre una composició que és sobretot un homenatge a la seva mare, morta de càncer fa dotze anys. “La meva mare era una gran amant del cinema, d’Alfred Hitchcock i de Cary Grant. Jo he vist molt de cinema gràcies a ella. Pel Mundial de Futbol del 1982, el meu pare ens va dir què preferíem: comprar entrades per anar a un estadi o comprar un vídeo. I vam triar el vídeo. Recordo la meva adolescència anant amb la mare a Video Instan a llogar pel·lícules per a tota la setmana. Cada nit en vèiem una”, explica.

El besavi que va anar a Cuba

Familia no explica una història lineal, però està ple d’històries de la història. Com la de Bruno Umbert, el besavi capità de vaixell protagonista de la cançó Barbarroja. “Li deien així perquè era pèl-roig. És un dels herois familiars perquè, segons m’expliquen, va ser un dels primers a travessar l’Atlàntic amb un vaixell de vapor, tot i que no sé si és veritat. També va estar a la guerra de Cuba, i durant el bloqueig nord-americà va ajudar a fugir uns soldats espanyols amagant-los a la bodega. El pare diu que a l’Havana hi ha una placa amb el seu nom, però ningú l’ha trobada, diu. Les llegendes també tenen un costat fosc, i en la cançó Umbert suggereix que de jove el besavi havia treballat en vaixells esclavistes, “una cosa molt habitual en aquella època”.

La producció de Fernandez acompanya aportant matisos a les històries, com l’electricitat que recorre Santa Inquisición. Aquí el propòsit era explicar l’inici i el final de la dictadura franquista a través de l’experiència del pare, que “va veure des de Montgat com bombardejaven Barcelona durant la guerra”, i que “va destapar una ampolla de xampany quan va morir Carrero Blanco”. En altres peces Umbert inventa relats per omplir una anècdota viscuda però no recordada, com passa a Carmencita, una heroïna de la quotidianitat més secreta.

A diferència de les cançons de No os creáis ni la mitad (2011), que eren “complicades estructuralment”, Umbert considera que les de Familia són més fàcils de portar al directe només amb la companyia de Fernandez. En qualsevol cas, no el preocupa excessivament. “Sóc dissenyador d’interiors, i quan vaig treure el disc anterior em va baixar molt la feina i vaig preguntar-me si la música podria ser una sortida laboral. De seguida vaig veure que no. Ara tinc més feina, i per treure material nou no depenc de si s’acaben els concerts. Per això he pogut tardar tant a fer el disc nou”, diu.