L'infalible elisir

PalmaDe bell nou, L’elisir va tornar a fer l'efecte que predica el giocoso Doctor Dulcamara, que per a l'ocasió la interpreta el gran Ambrogio Maestri, en un rol que ha cantat tants cops al llarg de la seva carrera que l'ha convertit en paradigmàtic cànon i, independentment que la seva veu hagi abaixat prestacions, ell encara és el llenguerut venedor del beuratge que ho cura tot per excel·lència. Per una altra banda, Javier Camarena/Nemorino, qui fa tretze temporades va debutar al Liceu amb aquest paper, continuava indisposat i el testimoni l'agafà Michael Spyres, qui, cal no oblidar, l'havia interpretat el dia anterior. No hi va haver aplaudiments al final de gairebé cap de les més famoses i reconegudes àries, fins que va cantar l'arxifamosa Una furtiva lagrima, amb què va despertar el públic com si li haguessin pitjat l'endoll. Una mica injustos, després varen compensar i la festa va acabar com sempre, amb el públic enfervorit, acompanyant Dulcamara quan feia el bis de rigor, el de sempre, Udite, Udite Oh! Rustici.

Dit això, cal reconèixer que a l'orquestra, dirigida per Diego Matheuz, li va mancar una mica de frescor belcantista que va fer que sonàs un xic més plana del que resulta aconsellable i necessari. Potser a Spyres li va faltar rematar, per exemple i tan sols, amb un do sobreagut a l'inicial Quanto è bella, quanto è cara!,però el conjunt de les seves intervencions va ser d'una elegància superba, la veu envellutada i clara, uniforme. Però per uniforme el de Belcore, el ridícul sergent, amb molta gràcia i manco projecció vocal per part de Hugh Montague Rendall. L'Amina de Serena Sáenz tampoc no va decebre en absolut, tot i que no hi sobraren ornaments, amb bona resolució en els aguts i millor prestància escènica, que va fer creïble un personatge amb moltes arestes i raconades.

El cor va estar a l'altura de les circumstàncies, impecable en aquest muntatge, que gairebé trenta anys després de la seva estrena al teatre Victòria, continua funcionant com un rellotge. Val a dir que la lectura dels personatges va ser molt natural, completament allunyada de la caricatura, que fa que no sols no es perdin els seus valors argumentals, sinó que, a més, guanya credibilitat la coneguda resolució de la història, amb el final feliç que requereix una comèdia d'aquestes característiques.

L'Elisir d’amore, de Gaetano Donizetti, sempre és un valor segur, una joiosa festa, però cal ressenyar que arriba en el moment més adient, com una aclucada d'ull, tot just abans de la programació de l'origen de tot plegat, el Tristan und Isolda que cantaràLise Davidsen el mes de gener.