L’improbable tango dels papes Benet XVI i Francesc I
Lluís Soler i Xavier Boada fan dues magnífiques interpretacions amb una excel·lent dicció al Teatre Akadèmia
- Teatre Akademia
- Fins al 4 de desembre
- Direcció: Guido Torlonia
- Amb Lluís Soler, Xavier Boada, Núria Farrús, Míriam Lladó i Marc Tresserras
- Traducció al català de Jaume Coll Mariné
Els misteris del Vaticà són inescrutables. La Santa Seu és una institució poc transparent a l’hora d'explicar què passa dins de les seves quatre parets. El dramaturg i guionista neozelandès d’origen irlandès Anthony McCarten va voler posar llum sobre la renúncia en vida de Benet XVI i l’elecció de Francesc I en una obra de teatre, El Papa (2017), que donaria origen a la coneguda pel·lícula del brasiler Fernando Meirelles, Els dos Papes (2019), i que ens deparava dues superbes interpretacions de Jonathan Pryce i Anthony Hopkins.
L'obra de teatre planteja la hipotètica trobada de dos personatges antitètics. Dues maneres d’entendre la religió i el paper del catolicisme al món. El tradicionalisme ultra de qui va ser membre de les Joventuts Nacionalsocialistes a Alemanya, de qui va perseguir la teologia de l'alliberament, de qui va desterrar els homosexuals de l’Església des de la Congregació de la Doctrina de la Fe, enfront de l’aperturisme de qui, havent combregat amb la Junta Militar de Videla a l’Argentina, va assumir tesis socials per acostar-se a la realitat de les societats contemporànies. Una confrontació molt ben estructurada per McCarten, molt ben dialogada, de la qual no obstant es desprèn, voluntàriament o involuntàriament, un velat intent de blanquejar les arestes dels perfils dels pontificis mitjançant el perdó... que s’atorguen ells mateixos.
La proposta de Guido Torlonia ha escapçat (sortosament) les escenes inicials de presentació dels personatges i s’ha concentrat en les que els confronten. Lluís Soler compon un Benet XVI estranyament poc esquerp en el diàleg amb la monja on planteja la renúncia i fortament irònic en les converses amb Francesc I. Això aporta interessants apunts d’humor. El Bergoglio de Xavier Boada és directe, natural i molt creïble, tot i un lleu excés de contrició. En qualsevol cas estem davant de dues magnífiques interpretacions amb una excel·lent dicció que fan creïble el que semblava increïble. Elegant posada en escena de Torlonia amb projeccions molt il·lustratives en una proposta que teatralment agradarà, crec, tant aquells que creuen com els descreguts.
