L’excel·lència conquereix Pollença

Pollença“Tempo impettuoso d’Estate” diu l’acotació que Vivaldi va escriure com a consigna per com s’havia d’interpretar el tercer moviment de l’estiu de les seves famoses Quatre estacions. Aquest va ser el petit gran regal, amb correspondència als aplaudiments, que ens oferiren Janine Jansen i Gregory Ahss amb un petit grup de cordes de la Camerata Salzburg, que no va fer altra cosa que corroborar que érem testimonis d’una vetlada memorable, on l’excel·lència no va deixar de ser-hi present ni un sol instant. Ja des dels primers acords del Ricercare a 6 de L’ofrena musical, BWV 1079, de Johann Sebastian Bach, en versió per a orquestra de cambra de Shane Woodborne, el llistó del concert es va situar tan amunt que ni es veia. La lectura no podia ser més acurada ni més barroca, de manera que més de trenta professors aconseguien unes textures d’una profunda meticulositat, tan lleugeres com pulcres. Era només el principi del primer concert del 64è Festival de Pollença, amb un claustre de Sant Domingo on no cabia ni una agulla. Ambient de gala, autèntica, en el millor sentit de l’accepció.

Per part seva, Janine Jansen i el seu Stradivarius, a qui anomanaren Barrére, varen fer acte de presència amb l’atac sobtat que fa l’instrument protagonista tot just començar el Concert per a violí en mi menor, op. 64, de Felix Mendelssohn, una peça exclusiva per als elegits. Un moviment polièdric amb tot un assortiment de combinacions on intervenen pràcticament tots els instruments de l’orquestra de manera tan suggestiva com delicada, fins a arribar a una cadenza gairebé impossible, que Jansen executà amb una exquisidesa inabastable. Amb un nota sostinguda del fagot, sense treva, començà el segon moviment, d’una tendresa infinita, impecable i diàfana l’execució, que requeria unes agilitats de prestidigitador i convertia l’emplaçament en una Arcàdia on només hi havia lloc per a la magnificència. Tan sols una fracció de segon per encarar un tercer moviment que de bell nou requereix la màgia dels virtuosos, amb una successió d’arpegis, amunt i avall, inversemblants i deliciosos, rubricats amb una altra cadenza i una coda de majestuosa intensitat.

Semblava que qualsevol altra cosa que vingués després sempre seria molt inferior. Error. La Camerata Salzburg, elegant fins aleshores, no va abaixar el llistó amb la interpretació de la Simfonia núm. 4, coneguda com a Italiana i que Felix Mendelssohn va definir com “un cel blau en la major”. No menys elegant és la composició, amb la qual Ahss i la seva formació donaren una altra lliçó de delicadesa i transparència, o de com una simfonia pot sonar com una peça per a orquestra de cambra, sense estridències simfòniques, convertides en delicats passatges, sense perdre puixança ni robustesa. Tampoc no va acabar aquí la cosa. Els salzburguesos ens recompensaren els molts aplaudiments amb l’scherzo de la Simfonia núm. 1, també de Mendelssohn. Vespre d’excel·lència a Pollença.