L’esdeveniment. Orfila fou Scarpia

PalmaUn esdeveniment. Simón Orfila fou Scarpia, seguint les passes de Joan Pons. No és una disputa. No hi ha competició, encara que les comparacions operístiques siguin una constant, tan habituals com mancades de rigor. El que ha succeït en aquesta ocasió és tan sols un bon homenatge al seu paisà, sens dubte un dels millors Scarpia de la història. Per tant, un dia per recordar i anotar amb lletres de motlle: Tosca inaugura la 40à Temporada d’Òpera del teatre Principal i Simón Orfila debutà com a Scarpia. La resta, pura anècdota, això sí, amb molts altres elements dignes de menció. La Floria Tosca de Yolanda Auyanet va lluir registre, alt i clar, fiato i color, amb la qual cosa la seva interpretació del famós Vissi d’arte, una acotació al marge per exigència de Maria Jeritza, tan sols es pot qualificar de notable. Una ària, convertida en moment cabdal de les més grans,que sorgeix tot just abans del moment culminant de la història, amb la mort del pèrfid, a més de tots els adjectius despectius que es vulguin afegir, Baró Scarpia. Ell és el gran personatge de la història que Victorien Sardou va escriure per a Sarah Bernhardt i del qual Orfila ha fet una lectura més elegant del que és habitual, però no per això menys eficient. Rame Lahaj, per la seva banda, dramàticament va ser un Caravadossi adient, de veu robusta però de projecció minsa, estranya si més no. 

Si el Vissi d’arte és el moment musical culminant per a la soprano, el que pertoca al baríton és l’impetuós Te Deum, que va desfermar els aplaudiments més vibrants de la vetlada, no sense l’ajuda d’un cor que tot i que una mica escàs, va brodar la seva tasca amb una intervenció de gran precisió. I si el cor va funcionar en tot moment, els integrants de I’Orquestra Simfònica Illes Balears, dirigits per Matteo Beltrami, varen ser el complement idoni de tot plegat, i tot i que el nombre de professors era menor de l’aconsellable no va minvar la intensitat de la narració.

Per la seva banda, Tomeu Bibiloni ens va regalar un Sagrestano memorable, rubricat amb un registre dramàtic molt avinent, sense necessitat d’enpallassar el personatge com hem vist en tantes ocasions i que el converteixen en una pobra i ridícula caricatura. La resta d’aportacions locals van ser a càrrec de José Manuel Sánchez com a Spoletta i Sebastià Serra, molt sobrat de virtuts per aquest petit rol de carceller. 

Pel que fa a la posada en escena, molt clàssica, al servei de la història, com requereix el moment històric que representa, amb elegància, eficàcia i encant, amb un teatre Principal ple fins a la bandera.