De l’ADN masclista a un poemari impúdicament femení: 60 anys de feminisme en quatre generacions d’escriptores

PalmaUna va néixer als inicis de la postguerra; l’altra, a punt de començar el segle XXI. Una ha escrit un llibre sobre una dona que a la seixantena decideix finalment empoderar-se, i una altra ha coordinat una antologia de poesia feminista en català. I totes elles coincideixen a subratllar que en els darrers temps la situació de la dona escriptora ha viscut canvis importants i potser en algunes coses fins i tot gosen dir que és millor que no abans. Tanmateix, però, les escriptores Antònia Vicens (Santanyí, 1941), Maite Salord (Ciutadella, 1965), Maria Antònia Massanet (Artà, 1980) i Aina Fullana (Manacor, 1997) també coincideixen en una altra cosa: queda encara molt camí per recórrer.

“Les dones encara no podem passejar totes soles pel bosc”, resumeix amb la seva inconfusible i inevitable veu poètica Antònia Vicens, “i qui diu per un bosc diu per un carreró de nit”, esclareix, “i mentre no puguem fer això, voldrà dir que no som lliures. I això és el que cercam, llibertat”. “El que veim avui dia a les xarxes és que el feminisme és més necessari que mai”, continua Aina Fullana, “perquè jo mateixa he començat a tenir més por darrerament. Està tot molt polaritzat, i tot i que jo ara en som més conscient i tenc més eines per rebatre segons quins discursos, he començat a veure coses que no havia vist mai, de gent que sembla que no ha sortit de l’època de Franco. I espanta”.

Literatura femenina?

És la mateixa Fullana qui posa sobre la taula un dels principals prejudicis a què s’han enfrontat tradicionalment les dones escriptores i que encara té cert pes avui dia: aquell que diu que un llibre escrit per una dona forma part d’allò que s’anomena literatura femenina, com si el gènere de l’autor pogués determinar el contingut de l’obra. L’autora d’Els dies bons explica que un dels comentaris que més sovint rebia respecte a aquesta novel·la amb què va debutar l’any 2021, i que va rebre el premi València Alfons el Magnànim, era que resultava sorprenent que l’hagués escrit una al·lota de 24 anys. “I aquí s’ajunta el tema del gènere amb el de l’edat”, afirma Fullana, “que encara ho complica tot més”. “Jo sé que els membres del jurat que em varen concedir el premi es pensaven que la novel·la havia estat escrita per un home de 50 anys i que es varen sorprendre quan varen saber que era jo. Que es varen posar molt contents, em varen dir, i jo sé que no ho deien amb mala intenció, que de vegades ens surten a tots aquests micromasclismes que duim a dedins. Però què volien dir, exactament? Que era un mèrit que jo hagués creat un personatge com en Xavier? Per què? M’ho han demanat més d’un pic, com vaig poder donar forma a aquest personatge, un home més gran i tot això. I la resposta que don és que avui dia encara és més fàcil, com a escriptora, ficar-se a la pell d’un home que a la d’una dona. Tot està fet des de la mirada dels homes i pensat per als homes. En realitat, allò complicat és que un escriptor es fiqui a la pell d’un personatge femení, crec jo”, assegura.

En aquest sentit, l’escriptora Antònia Vicens, qui reconeix sentir-se “horroritzada” amb el concepte de literatura femenina, deixa clar que “no es pot fer una novel·la amb una dona que no estigui envoltada d’homes, ni tampoc a la inversa: sigui un germà, un amic, un amant… Una dona potent té homes potents al voltant, i el mateix passa a la inversa”, opina.

Per la seva banda, Maite Salord confirma que ella també s’ha sentit qüestionada més d’una vegada per decisions que ha pres en relació amb els seus personatges. Molts d’aquests comentaris, de fet, han estat vinculats amb Àngela Benejam, la protagonista de la seva darrera novel·la, El temps habitat. “Ella és una dona que a 60 anys s’empodera, i sovint em demanen per això, perquè n’hi ha que no ho acaben d’entendre, que una dona d’aquesta edat s’empoderi. Hi ha gent a qui encara li ve de nou, però jo la defens sempre, i ho continuaré fent. Les dones ens hem d’empoderar, sigui a 60, a 70 o a 80, i això no hauria de sorprendre ningú”.

Qui va més enllà és la poetessa Maria Antònia Massanet, que reprodueix encara amb certa incredulitat l’opinió de diversos lectors de Flamarades sortiran, l’antologia de poesia catalana feminista que va coordinar i que ja va per la quarta edició, amb més de 1.500 exemplars venuts. “Un dels suposats elogis que vaig rebre de molts poetes homes, alguns d’ells consagrats, era que els havia sorprès molt la qualitat dels poemes. Es veu que encara s’entén que tot allò que fa la dona en general, i molt especialment la poesia, és més superficial i anecdòtic, que no té gaire importància i que, per tant, resulta cridaner que sigui bo”. Els prejudicis envers les dones escriptores, emperò, no es mantenen només en la forma, sinó que afecten també les temàtiques que tracten aquestes autores.

De fet, tant Maite Salord com Maria Antònia Massanet proposen el recull Jo tinc una mort petita, a cura de la poetessa Anna Gual, on es recullen poemes de dol per la pèrdua d’una criatura, com un exemple de les noves temàtiques que s’han començat a explorar recentment en la literatura catalana. Massanet, però, tot d’una subratlla que es tracta d’un moviment que encara és molt fràgil per ser molt recent. I ella ho sap bé. “L’any 2007 em vaig presentar a un concurs i no el vaig guanyar”, relata, “i un dels membres del jurat em va explicar que una dona que també era al jurat havia trobat que el meu poemari era ‘impúdicament femení’. Eren poemes que parlaven de la sexualitat i del cos, i es veu que ho va considerar negatiu”, assegura Massanet, qui afegeix que “les dones tradicionalment també han estat grans transmissores del patriarcat”.

Dones i patriarcat

En la mateixa línia es manifesta Antònia Vicens, qui recorda les dones del seu Santanyí natal com “el contrari d’un model a seguir”. “Jo en volia fugir, d’aquelles dones. No hi havia gens d’autocrítica, tot era obediència cap a l’Església. I eren terribles amb les seves filles i descarnades amb les veïnes. Record que n’hi havia una que caminava arrossegant els peus, com una ombra, i les que hi havia al carrer fent tertúlia comentaven que l’home li pegava. I jo de nina m’escarrufava, com podia ser que cap d’elles s’aixecàs a ajudar-la? Eren còmplices d’aquell masclisme, i jo m’hi revoltava”, sentencia l’autora de Crideu la mort errant, digueu-me on va, on hi és també present, com a tantes altres obres seves, aquest ambient opressor. Tanmateix, Vicens no dubta a reconèixer que autores com Virginia Woolf o Carson McCullers li van salvar la vida.

El mateix afirma Maria Antònia Massanet, qui assegura que va ser a partir de la lectura del llibre Le rire de la Méduse, d’Hélène Cixous, que va començar a escriure. “L’autora explica que per ella l’escriptura era una cosa molt elevada, tant que estava reservada només als homes, i jo m’hi vaig reconèixer, en aquesta afirmació. Ens faltaven referents i encara ara són més aviat poques les dones que apareixen als llibres de text i a moltes assignatures de la universitat. Encara hi ha molta feina a fer per igualar la presència de les dones autores a la dels autors”, reclama, tot i que alhora celebra la irrupció de dones escriptores en el panorama literari català. “Per mi això és el canvi principal d’aquests anys, perquè quan jo vaig començar, els referents del panorama poètic eren majoritàriament homes, i darrerament n’han aparegut moltes, de dones, i a mi això em sembla meravellós”.

“Per mi és un èxit que dues grans escriptores com són Annie Ernaux i Han Kang hagin rebut el premi Nobel en els darrers anys, però duim una tradició de molts d’anys amb predomini masculí que no serà tan fàcil equiparar”, confirma Maite Salord. “I això que hi ha més dones que escriuen i més dones que llegeixen, cosa que es veu molt clarament als clubs de lectura. Però el paper de les escriptores s’ha silenciat tant que davall la gran majoria d’anònims o de pseudònims, històricament hi ha sobretot dones. I pens que és necessari reivindicar noms com Aurora Bertrana o Joana de Vigo i tantes altres dones que no tenien el mateix accés a la cultura que els homes i, així i tot, varen aconseguir fer coses molt importants”, assegura la també política i professora.

Un masclisme implícit

En qualsevol cas, si bé els avenços són notables, les quatre escriptores constaten que no són, ni prop fer-s’hi, suficients. “Jo mai no em vaig plantejar que no podria ser escriptora pel fet de ser una dona, o que no tindria les mateixes oportunitats”, comparteix Aina Fullana. “Però sí que després m’he adonat que hi havia cert masclisme que podia influir en la meva trajectòria, mal fos de manera dissimulada o implícita. Record que un crític va incloure Els dies bons a un article on xerrava d’una sèrie d’autores que semblava dir que eren més vàlides perquè no necessitaven fer saber constantment que eren feministes. I és cert que la meva intenció principal no era una reivindicació feminista, però jo ho som, i òbviament la manera com està contat tot és molt clara i molt conscient en aquest sentit”, assegura.

Per la seva banda, Antònia Vicens confessa que no ha percebut un gran canvi d’ençà que va debutar, a 25 anys, amb Banc de fusta. “Quan jo vaig començar a mitjans dels anys 60, el món era molt, molt masclista. Fins i tot els homes joves, els que eren escriptors o intel·lectuals, els que estudiaven a Barcelona i els que estaven en moviments progressistes. Tots ells tenien un ADN que era completament masclista”, relata Antònia Vicens. “Ho duien a dins. En cinc anys no podien canviar una cosa que venia de segles enrere, per molt que diguessin que hi estaven a favor”, explica, si bé afegeix que ella sempre es va sentir i se sent tan forta com els homes. “Potser em venia del misticisme, de llegir dones com santa Teresa d’Àvila. Vaig veure que tenia una mentalitat tan potent que li permetia surar i volar, i vaig voler ser com ella. Però jo mai no em vaig sentir més dèbil que ningú, sempre vaig defensar els meus drets com a persona, que és el que crec que hauríem de fer tots. Em crea certa angoixa, la veritat, pensar que avui dia encara hem de sortir al carrer a reclamar tot això”.