Judit Neddermann: «El procés de gravació amb Joan Manuel Serrat va ser una 'masterclass'»

BarcelonaLa cantant Judit Neddermann (Vilassar de Mar, 1991) i el guitarrista Pau Figueres (Barcelona, 1989) fa molts anys que comparteixen escenaris, però fins ara no havien enregistrat tot un àlbum tots dos sols. El resultat és Judit Neddermann & Pau Figueres (Música Global, 2025), un disc íntim que aplega diferents tradicions: de la cançó a la música brasilera, amb connexions amb el folk nord-americà i folklores peninsulars i llatinoamericans diversos. El presenten aquesta setmana a duo: el 10 d'abril a Barcelona (La Paloma), l'11 a Argentona (La Sala) i el 12 al Festival Strenes de Girona (Teatre Municipal).

Pau, què t'aporta la Judit, musicalment?

— Pau Figueres: M'aporta llibertat i seguretat.

I a tu, Judit, què t'aporta el Pau?

— Judit Neddermann: També llibertat i seguretat, i molta inspiració a l'hora de cantar. El que ell crea en el moment em fa cantar millor del que cantaria si m'estigués acompanyant jo. I això m'encanta.

Era una assignatura pendent fer un disc tots dos sols?

— J.N.: L'any passat vaig celebrar els deu anys de carrera i vaig ser molt conscient de tot el recorregut: els cinc discos anteriors amb la banda, i amb col·laboracions i músics afegits. Per tant, cinc gires amb diversos formats i moltes aventures. A més a més, estem sortint més que abans, cosa que em fa molt feliç, perquè era un dels objectius del quart disc, i se'm feia molt evident que era molt millor dur un format portable, més reduït. Amb el Pau hem fet centenars de concerts, i sempre eren les versions acústiques del que teníem gravat amb tota la banda, i ara teníem una oportunitat molt maca de gravar tots dos sols. Sempre m'emociono molt quan ell toca per primera vegada la cançó que li he enviat, i vaig dir: capturarem aquest moment, no cal que li donem moltes voltes, i ell hi va estar molt d'acord. Així ha quedat el disc, i tot aquest any i part del següent estarem girant en aquest format més manejable, que és molt inspirador i a mi em relaxa i m'allibera com a artista.

S'adiu més amb el mercat ara mateix.

— J.N.: Sí.

Pau, en cançons com La sort de tenir-te a prop i No és veritat, és inevitable pensar en la influència de Toti Soler, pel virtuosisme de la guitarra, però també per la manera com respectes la veu de la Judit.

— P.F.: Sí, el Toti Soler és una gran inspiració per a mi, i en aquest disc hi surt més explícitament la seva influència. Concretament a No és veritat, que és una poesia musicada, i ell n'és un mestre. La manera com contesta la veu i com li deixa espai, tot això ho he après d'ell.

Judit, l'àlbum anterior, Lar, era un disc conceptual que girava al voltant de la idea de refugi. ¿En el disc nou mana més el format de duo que el lligam temàtic de les cançons?

— J.N.: Amb Lar em vaig adonar que totes les cançons tenien a veure amb sentir-me protegida, sentir-me a casa, i tenir molt clar quin és el meu espai. I, vistes a posteriori, les del disc nou són cançons amb molta esperança. Però no és una cosa que busqui abans de compondre-les. L'única cançó que potser és més trista és Em plou a dins, perquè aquests últims dos anys he tingut un únic disgust, per sort. Però totes les altres són més de resposta, de veure com està el panorama i intentar connectar amb l'alegria i l'esperança de la meva vida.

Parles d'un disgust...

— J.N.: Sí, amb una amistat. Bé, no és un disgust de culpar l'altre, que és el primer que ens surt, sinó quan t'adones que part del problema és la teva pròpia expectativa. Per una part, la cançó explora el fet de responsabilitzar-me de les coses i no culpar l'altre, però, per l'altra, pregunto què hauríem arribat a viure si l'altre hagués sigut com jo esperava.

La Guiomar de Nana per a la Guiomar és algú real?

— J.N.: És una amiga meva que és mare soltera i va parir dos bessons sola. Jo la vaig acompanyar al part. És una persona molt important, molt especial, i li vaig regalar la cançó. La mare de la Guiomar va morir i tant ella com els nens la tenen molt present tot i no ser-hi. Ella els explica que l'àvia està al cel i que... De fet, els he generat un embolic, als nens, que tenen quatre anys. La Guiomar sempre els ha dit que l'àvia és un estel, i a la cançó, dic: "l'àvia t'envia dos estels". I ara els nens diuen: "Però l'àvia no era un estel? Nosaltres no som estels, estem aquí".

Hace un tiempo ya, que és una composició de Pau Lobo i Arnau Figueres (el germà del Pau), des d'on la cantes?

— J.N.: Aquesta és un dol. Quan cantar t'ajuda a superar la pèrdua i somrius recordant aquella persona. Em venia molt de gust gravar-la, primer perquè m'encanta la cançó, i emocionalment hi connecto com si fos meva; i després perquè el meu avi va morir fa un any. Vaig poder acompanyar-lo fins al final, i vaig viure la mort d'una manera molt pròxima i espiritualment molt tranquil·la. I em passa això, que el tinc present tot i que no hi és físicament, i puc recordar-lo amb un somriure.

Heu fet un disc molt familiar. Judit, hi ha el teu germà Enric, que és joier i fa la joia de la portada; i la teva germana Júlia, que és dissenyadora...

— J.N.: És que resulta que s'han fet artistes, i els admiro molt. M'encanta la concepció artística que tenen; em sorprèn i em representa. Li vaig dir al meu germà si volia fer una joia, li vam passar les cançons i ens va ensenyar la que surt a la portada; va ser increïble. I la Júlia és molt fina i molt moderna.

Els teus pares també són artistes?

— J.N.: No s'hi dediquen, però sempre han fet una cosa o altra. Han tocat a molts grups. Sempre hem viscut l'art a casa. El meu pare també pinta, ha fet teatre... Les converses familiars acostumen a ser sobre música o sobre art en general.

Una de les singularitats del disc és la col·laboració de Joan Manuel Serrat. Has cantat moltes vegades amb ell, però no havies publicat una cançó teva cantada per ell. Com el vas convèncer?

— J.N.: Vaig sentir que era el moment, perquè tenia l'oportunitat de regravar en el format més íntim Vinc d'un poble, que és filla de les cançons del Joan Manuel Serrat. Em semblava que era el moment ideal per proposar-l'hi. I ens va dir que sí. Llavors va venir a l'estudi i va gravar. Tan natural com ho explico, i tan grandiós com és. El vaig trobar molt content, molt tranquil. Molt treballador, també. Tot el procés de gravació va ser una masterclass per a mi. Tenir una cançó amb ell és una de les coses que més celebro de la meva carrera.

Quin és el millor record que teniu relacionat amb la música?

— J.N.: Una de les coses més impactants que recordo va ser un concert a plaça Catalunya, a les Festes de la Mercè. Tocant amb Coetus, jo estava fent els cors i, de sobte, un ballarí va saltar per sobre els tambors. Es va posar davant a ballar, i la gent va embogir. Va ser un momentàs, de dir: quin poder que té la música! Moltes vegades hem arribat a llocs increïbles fent música. Per exemple, cantant amb el Joan Manuel Serrat al Palau de la Música, recordo molt d'estar mirant-nos acabant Lucía. Tinc molt present, aquell moment.

— P.F.: No sé si en podria dir només un, però recordo les vegades que anava a Palautordera al taller d'Arcadio Marín, que era un lutier superbò. Cada vegada que acabava una guitarra o li feia un retoc era molt màgic. Sentia l'emoció d'un nen petit a la nit de Reis.

I un record que us agradaria oblidar?

— P.F.: Costa triar-ne un de sol. Per exemple, m'estressen profundament els aeroports quan viatjo amb la guitarra, perquè pateixo per la guitarra.

— J.N.: Hi ha gent molt preocupada per demostrar que ha fet coses molt increïbles. És molt habitual que arribis a qualsevol lloc i tothom t'expliqui les seves glòries passades. Em sembla tan estrany, tan innecessari... Quan arribes a un lloc pots preguntar què tal i fer el que has anat a fer, perquè és molt digne i preciós que estiguem fent música en tants contextos i amb tanta gent diferent. Però clar, hi ha molta gent que necessita situar-se. I és terrible. Em sembla un robatori d'energia i de temps.

Com si fos una competició de veure qui ha fet coses més importants?

— J.N.: No parlo dels músics, eh? Perquè entre els músics, afortunadament, hi ha molta companyonia. A Barcelona, especialment, sento que som tots col·legues i quan ens trobem ens fa una il·lusió genuïna. No sento competició, sinó que cadascú fa el seu camí i ens alegrem els uns pels altres. Aquesta sensació la tinc més potser amb els festivals o els promotors.

Judit, per cert, què t'ha semblat l'experiència teatral de Tirant lo Blanc?

— J.N.: Molt bé, perquè he pogut compaginar-la amb la gira anterior, que es va acabar a l'octubre. M'he sentit com gairebé de vacances, perquè tocava en un projecte que tota la producció i tota la direcció artística va a càrrec d'altres persones. Jo només havia d'anar al teatre a tocar. Estava tot muntat, l'equip era maquíssim i el pes de l'obra el duien els actors, perquè en aquest cas la música és un complement. Em sentia molt tranquil·la i molt lliure. De fet, tinc moltes ganes de tenir més experiències teatrals en el futur.