John Eliot Gardiner ens eleva al castell del cel

L’esperadíssim retorn de John Eliot Gardiner davant de The Constellation s’esperava amb devoció, tant pel que representa entre el públic melòman com pel programa proposat, tres cantates de Johann Sebastian Bach (BWV 12, 103 i 146) destinades al tercer diumenge després de Pasqua i compostes en anys diferents (1714, 1725 i 1726).

Autor d’un llibre sobre Bach de referència i traduït en castellà a Acantilado amb el títol La música en el castillo del cielo (2015), Gardiner es va erigir en aquest concert en mestre de l’arquitectura, de l’elegància, del matís en cada frase, de l’espiritualitat més pura i sincera, davant d’una formació extraordinària, tant instrumentalment com coralment. The Constellation és una veritable màquina (en el bon sentit) de fer música. I compta amb solistes senzillament superbs, com la violinista Kati Debretzeni, la flautista Rachel Beckett o el clavecinista i organista Paolo Zanzu.

Diu Gardiner a l’assaig citat que la música bachiana és “un mirall que reflecteix vívidament la seva complexa i aspra personalitat, el seu afany de comunicar i compartir la seva visió del món amb els seus oients, i la seva capacitat única per incorporar una invenció, intel·ligència, enginy i humanitat inesgotables al servei de la composició”. Exacte. I en el concert de dimecres, Gardiner va saber recuperar aquell mirall i fer-lo explícit gràcies al seu lideratge indiscutible.

La unió de les tres cantates, amb textos seguits gràcies a la sobretitulació, va suposar una experiència èticoestètica d’alta volada. I va comptar amb solistes vocals excel·lents, començant pel contratenor Alexander Chance i seguint pels membres d’un cor que fa volar sense necessitat de tenir ales.

Els inicis de les cantates BWV 12 (Weinen, Klagen, Sorgen, Zagen) i BWV 146 (Wir müssen durch viel Trübsal) van ser alguns dels moments que preservarem en la nostra memòria concertística com a veritables apoteosis de l’emoció que pot suscitar un esdeveniment musical que cal rubricar amb majúscules. Davant del gest precís i aristocràtic de Gardiner, el so resultant va atènyer traces d’indiscutible transcendència.

Vivim temps convulsos. Vivim en un marc de societats cada cop més estúpides en la seva polarització. Més cretines en l’ús de la violència. Més antipàtiques en el control digital de l’individu. En èpoques distòpiques com la present, la música de Bach servida amb tanta intel·ligència i sensibilitat és més necessària que mai. Escriu l’amic i col·lega Oriol Pérez Treviño en el seu llibre Bach en temps de pandèmia (Dinsic, 2022): “Existeix un altre món al qual també som convidats a aprofundir-hi a través de la pràctica del silenci; del saber aturar la ment; del viure planament l’ara i aquí; de l’escolta atenta de la Música”. Potser, si cada dia escoltéssim una cantata de Bach, el món seria d’una altra manera. Durant una hora i mitja, John Eliot Gardiner i els seus músics ens van convidar, a través de la música bachiana, a entrar en una nova constel·lació, empeltada de gaudi, de bellesa i de pau infinita.