Joaquim Seguí invoca el silenci i la quietud a ‘Illes i deserts’

PalmaLes eines per lluitar contra la velocitat del món actual són molt limitades. I poques tenen la força i alhora la subtilesa de la fotografia. Així ho torna a demostrar Joaquim Seguí (Palma, 1951) al seu quart llibre, Illes i deserts, on invoca el silenci i la quietud, tan absents en el nostre dia a dia, a través d’un diàleg entre imatges, poesia i pensament. “Ja no som capaços ni de llegir un llibre amb tranquil·litat, massa sovint ho solucionam amb una mirada distreta, que és just el contrari del que demana qualsevol creació cultural”, argumenta el fotògraf establert a Eivissa. “Davant això és necessari defensar una mica de repòs. Ens hem acostumat a respondre de seguida que rebem un whatsapp i és absurd. Hem de poder pensar, no ho podem convertir tot en un tràmit”, diu.

Aquesta idea batega de fons al llarg de les més de dues-centes pàgines que conformen aquest nou volum, publicat per Balàfia Postals i que l’autor presentarà aquest divendres, 21 de novembre, a Ca n’Oleo, a Palma, acompanyat per Diana de la Cuadra, directora de l’ICIB i Neus Escandell, editora de Balàfia Postals, a més del sociolingüista Isidor Marí i la filòloga, actriu i directora de teatre Àngels Escandell. Els dos darrers, de fet, han contribuït a Illes i deserts amb textos que reflexionen entorn de la proposta de Seguí que, d’acord amb Escandell, és definida com una “sublimació d’imatges i mots”. A més d’ells, també hi han col·laborat, entre d’altres, les historiadores Rosa Rodríguez Branchat i Fanny Tur, i el poeta Bartomeu Ribes, qui s’ha encarregat de la direcció poètica de l’obra. Així, les imatges captades durant més de 40 anys per Seguí, cardiòleg de professió i fotògraf per vocació, es presenten acompanyades de versos d’autors com Charles Baudelaire, Miquel Costa i Llobera, Fernando Pessoa, Nora Albert i Iolanda Bonet, per citar-ne alguns. “He nat just per a saber. / Per això no vull que m’ensenyin / a calumniar la matèria de les coses”, diu un dels fragments de Blai Bonet que hi apareixen citats.

Paraules màgiques

Més enllà de les paraules, però, les fotografies recollides a Illes i deserts funcionen com a relats i retrats d’un binomi que s’explora amb totes les seves contradiccions i complexitats, que ajunten una col·lecció de paisatges que en alguns moments semblen ser només un: un lloc des d’on enfilar-se a tot allò que defineix la condició humana. “El simbolisme dels deserts és de caràcter místic: convida a recapacitar, a repensar, és una paraula màgica que suggereix infinites correspondències”, comparteix Seguí en conversa amb l’ARA Balears. “Però no deixa de ser un espai físic que s’associa a la llunyania, a una experiència única i inigualable. Passa el mateix amb la paraula illa, que, en principi, pot anar lligada més a vida, al color verd, fins i tot, al privilegi. Però no ens fa pensar també en l’aïllament? En la solitud? L’illa on jo vaig viure de jove era un lloc aïllat i me’n vaig adonar quan en vaig sortir. Ara, en canvi, viu en ple col·lapse”, reflexiona el fotògraf en relació amb el seu darrer llibre, que segueix el camí de volums anteriors, India velada i Color cubano, tots amb una gran cura per la maquetació i la presentació de cadascuna de les imatges seleccionades.

En tot cas, el recorregut d’Illes i deserts comença a principis dels anys 80 i fa aturades a llocs com el desert de Namib, a Namíbia; al Ganges, a l’Índia, i a l’Old Bawn Beach d’Iranda, a més de països com també Vietnam, Cuba i Namíbia, també als Picos d’Europa, a la playa Larga de Fuerteventura i al niu de l’Àguila, a Sant Josep de sa Talaia, entre altres paisatges de les Balears on es poden reconèixer, per exemple, instantànies del far de Favàritx, a Menorca, i de la serra de Tramuntana. L’essència de tots aquests escenaris hi apareix representada per ser viscuda en tota la seva immensitat, sense que la petjada humana interfereixi en el diàleg que s’estableix entre obra i espectador. “Només hi ha un personatge en tot el llibre i és el que figura a la portada”, apunta Joaquím Seguí, “el qual forma part d’una pintura rupestre feta fa 12.000 anys. La fotografia és de l’any 1986, quan vaig fer el meu segon viatge a Tassili n’Ajjer, al desert del Sàhara, i representa el motiu poètic, l’eix vertebrador del llibre. Res és perdurable, realment, cosa que vol dir que tot és possible: una zona àrida pot sorgir allà on hi ha hagut vida i a la inversa. I les illes i els deserts, si els observam, si hi param una atenció real i integradora, ens parlen d’això”.