Joan Punyet Miró: “Joan Miró volia que els seus quadres fossin poemes musicats”

PalmaLa relació que Joan Miró va mantenir amb la música només és comparable amb la que va tenir amb la poesia. Aquest és el lei motiv que inspira el seu net, Joan Miró Punyet, per presentar el llibre Miró & Music (Alreves, 2017), un treball que ha implicat més de 20 anys d’investigacions i que recull la relació de Miró amb diferents compositors i músics com Pierre Boulez, Vàrese, Duke Ellignton, John Cage, Raimon o Maria del Mar Bonet. Miró & Music fa un recorregut que abasta des dels primers temps de l’artista a Barcelona, passant per París, fins a Palma. Precisament estant a Mallorca va ser quan començà a visitar diàriament la catedral per escoltar-hi durant hores els assajos de l’orgue. En aquell moment afirmà: “Faré que l’obra sorgeixi naturalment, com el cant d’un ocell o la música de Mozart, sense esforç aparent, meditada llargament i resolta des de dins”.

La musical és la faceta més desconeguda de Joan Miró?

Totalment desconeguda. Pensau que des del surrealisme, el mateix André Breton va prohibir escoltar música als poetes i artistes surrealistes i Miró va estar sempre en contra d’aquesta normativa tan estricta i se’n va anar allunyant.

Per què?

Sempre hi ha hagut una certa rivalitat entre la poesia i la música. La música és un al·licient, un moviment de passions humanes tan poderós que s’enfronta molt amb la poesia, i Miró va voler alimentar-se de les dues disciplines.

Quins foren els músics referents de Miró a l’hora de crear?

El més interessant del llibre és que surt, per primer a vegada, tota la discografia de Joan Miró: els 200 discos que escoltava l’artista a casa seva. Record com, quan ell tenia 82 anys i jo en tenia 8, un dia era a ca seva i escoltava música al seu despatx, estava assegut a la butaca amb absoluta concentració sentint una cançó. I és que, en aquella època, escoltar una cançó era tot un ritual molt poderós, necessitaven un tocadiscos, un sistema estereofònic, el vinil. Miró escoltava allò que volia i després llegia poesia.

Miró pintava amb música de fons?

No, mai. Però durant la nit en els seus somnis colcaven aquelles poesies que havia llegit i aquella música que havia escoltat, quan dormia ajuntava les dues arts per treballar-les després en l’estudi. La mescladissa de diferents influències i subconscients era dins el context mironià que plasmava en el moment en què dirigia el pinzell damunt de la tela a l’estudi Sert de Palma i en la seva màxima llibertat creativa.

Quins músics trobam a la discografia de Miró?

Els clàssics: Bach, Mozart, Beethoven, Haydn... però també escoltava flamenc i era un apassionat de la música jazz. De fet, va tenir una relació estreta amb Duke Ellignton, qui li dedicà una cançó, el Blues for Miró, de la qual es conserva una pel·lícula en què Ellignton regala en directe la composició a Miró. Al llibre també hi ha una fotografia d’ambdós, presa a Saint-Paul de Vence, a França, l’any 1966, on també hi havia John Cage, Francis Miroglio... Era una persona que sempre estava connectada amb totes les noves fonts de creació contemporània de música i de dansa.

Per què heu escollit aquesta foto per a la portada del llibre?

La portada del llibre té molt a veure amb Edgar Varèse, qui fou el creador de la música electrònica. Va escriure a Joan Miró dient-li que estava fent el seu nou disc i si podria fer-li la portada. Miró li va dir que sí. Aleshores li va pintar dos quadres i els hi va enviar. I aquests són els dos quadres que va regalar Joan Miró a Varèse i també la portada del disc de 1960 Music of Edgar Varèse. Per a la portada del llibre fa servir l’altre quadre que va regalar-li. Varèse fou un visionari, en aquella època era un creador de sons totalment aventuristes, però la seva gran frustració fou que la tecnologia de sintetitzadors i d’equalitzadors estava tan limitada que tenia problemes per gravar allò que creava, volia anar més enllà.

Miró era molt musical?

Una de les coses més interessants és que el llibre recull cinc entrevistes meves inèdites i una és a Diego Masson, fill d’André Masson, compositor i director d’orquestra i que, quan vaig anar a entrevistar-lo a París, em va dir: “Home, ja era hora que vinguessis”. Em va dir una frase que m’ha impactat molt: “Tu saps que la pintura del teu padrí és musicada, quan estic davant d’un quadre de Miró puc escoltar música”. Fou una revelació increïble. Ell creava composicions de nous colors i també introduïa partitures en alguns dels seus quadres, malgrat que no sabia llegir música ni tampoc tocava cap instrument. Tenia, però, una orella molt fina. Sempre estava disposat a escoltar música i absorbir-la dins del seu esperit per ajuntar-la amb poesia i, en conjunció amb el seu subconscient, feia que les creacions tinguessin una nova aportació musical.

Publicau el llibre únicament en anglès?

El llibre és escrit en anglès perquè té molta més repercussió al mercat. El primer llibre que vaig escriure era en català perquè jo som català i estim Catalunya, però no va ser possible vendre’n tants d’exemplars perquè la gent llegeix més en anglès. És una qüestió de ressonància.

També tenia Miró molts de músics de referència aquí?

I tant, al llibre hi ha una entrevista a Maria del Mar Bonet i hi apareix la portada del disc que li va fer l’avi. I és curiós perquè em va explicar que un dia després d’haver fet un recital a l’Auditorium de Palma, quan la cantant tenia uns 22 anys, Miró va anar al camerino i li va dir: “Magnífic, jo et vull fer la portada del disc”. Ell mateix es va oferir a ajudar-la. Això demostra com era de generós davant dels nostres cantautors.

Què hi ha d’inèdit a Miró & Music?

El llibre ajuda a descodificar la música dins dels quadres de Joan Miró. Per mi, l’obra mironiana estava coixa, li faltava quelcom. Hi ha moltíssimes publicacions que parlen de poesia, però mai abans s’havia fet cap investigació sobre la música i ara tot té un sentit, el cercle s’ha tancat. En un moment determinat va dir: “Vull que els meus quadres siguin poemes musicats per un pintor”. Tenia molts amics músics com, per exemple, el mestre Quadreny, que vivia a Barcelona i a qui també he entrevistat per al llibre de manera inèdita. Amb Raimon i Bonet mantingué contacte i en l’àmbit internacional amb reconeguts autors. Tot plegat és un ventall de músics, coreògrafs i compositors que estaven en contacte amb ell i mai s’havia escrit res sobre això.

Com ho descobríreu?

Gràcies a la investigació que he duit a terme per biblioteques de tot el món cercant cartes que va escriure a músics, a compositors, a directors d’orquestra i després investigant a la Fundació Miró de Mallorca i de Barcelona i als propis arxius tot allò que tenia a veure amb articles de premsa, acotacions i els 200 discos que formen la seva discografia -que són accessibles a tothom a la fundació de Palma-. Hi ha una nota molt divertida al llibre que demostra l’estima pels seus discos que tenia el pintor: “Discos. Segons en Joan Gomis cal posar-los drets, com els llibres, pitjats com en una biblioteca, evitant que estiguin contra una paret calenta”.

Miró & Music es va presentar ahir vespre a la Fundació Pilar i Joan Miró amb una festa i música en directe i coincidint amb el 25è aniversari. L’autor preveu altres presentacions a Barcelona i a París, on l’any 2018 es realitzarà una gran retrospectiva de l’artista.