Joan Miquel Oliver balla en el paradís perdut

BarcelonaInconfusible i sorprenent alhora, així és el Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974) d’ Atlantis, el disc que presenta avui al Teatre Municipal de Girona, dins del festival Strenes. “ Atlantis és una continuació de Pegasus”, diu Oliver sobre un treball que segueix explorant l’estètica electrònica de l’àlbum anterior, ara més depurada, i vestint melodies precises amb ritmes per ballar. “La meva música és ballable i m’agrada que ho sigui. A més, la música de ball, com ara la bossa nova, que és molt rica rítmicament, va molt bé per escriure si realment t’has proposat fer una bona lletra. Em dedico a escriure i m’agrada que la gent balli”, assegura Oliver, que amb poques paraules sintetitza tota la seva obra.

Per arribar a Atlantis, l’ex Antònia Font ha tingut un aliat. “A nivell vocal, aquest disc s’ha beneficiat molt de la gira de Pegasus, perquè he hagut de cantar molt i fort, a vegades fent quatre o cinc concerts en dies consecutius, i vaig trobar que la veu havia millorat molt -diu-. He agafat confiança en la veu i crec que es nota molt a Atlantis, també a l’hora d’escriure. Escrius pensant que allò ho has de cantar, i quan tens una veu una mica limitada això et limita la flexibilitat de les melodies, la tessitura i la instrumentació”.

Oliver pot ser més o menys murri i somiador quan xerra sobre coses mundanes, però quan parla de música es reconeix com “un obsés del control”. “En la música el que fas és dominar i controlar notes. La música és una activitat molt positiva, en el sentit que l’has de fer –explica–. Quan pintes a l’oli o amb aquarel·les, la matèria mateixa fa coses. En canvi, quan dibuixes en cada línia ha passat la mà. En aquest sentit, la música és com el dibuix: no passa res que no sigui intencionat, i ha d’estar tot perfectament organitzat perquè si no no funciona. La música consonant, la que sona bé, només pot ser de dues o tres maneres determinades, la resta és cacofonia. Això fa que tot sigui superdelicat i supercompromès, i això no es pot fer sense control”. Aquest control arriba a l’extrem d’assumir la interpretació de tots els instruments en el disc, menys la bateria.

“Som animalets d’un zoo”

El títol del disc nou remet a l’Atlàntida, el paradís enfonsat de la mitologia grega que avui es fa servir per donar nom a resorts turístics del Carib. Pegasus era “l’exposició d’un paisatge” i Atlantis “està centrat en les persones dintre d’aquest paisatge”, que no és cap altre que les Balears, un espai on el paradís pot esdevenir infern en un no res. O així ho descriu a Posidònia, una cançó en què mostra un món idíl·lic malmès de sobte per l’aparició d’“una plaga” de turistes. “Han pagat s’entrada, som animalets d’un zoo”, canta Oliver.

La mar treu sabates i els “cotxes aparcats en doble fila” de Torneig amistós aprofundeixen en aquest univers on “hi ha una força oculta que mos posa a prova”. “A priori no soc partidari d’aquesta temàtica per a les cançons, i sempre havia evitat cantar-les, però vaig trobar que era potent i que estèticament tenia un cert valor, i m’ha sortit així -diu-. No vull que les meves cançons, ni per bé ni per mal, siguin ètiques, perquè per a mi un disc ha de ser agradable, un món perfecte”.

Precisament Torneig amistós i La mar treu sabates són dues cançons amb certa ràbia sonora marcada per la guitarra elèctrica, que s'adiu amb el contingut líric. "És una ràbia continguda brutal –precisa Oliver–. La lletra està molt continguda i la música està completament desbocada, o no. A Torneig amistós, el so de l'amplificador està a punt de rebentar, però alhora està tocat fluix. Hi té molt a veure l'actitud de la lletra i l'actitud musical".

Com a curiositat formal, les sis últimes cançons del disc formen una mena de triple doble parella. "Això és perquè a vegades necessito dues cançons per atacar una idea. Posidònia i La mar treu sabates és la mateixa idea. Ses persones i Torneig amistós són com dos intents de fer una cançó, i comparteixen lletra; són com dues versions completament diferents de la mateixa cançó. I a Disseny de producte i Ses coses és evident", explica.

Oliver comença la presentació d'Atlantis amb un concert a Girona en què la Jove Orquestra Comarques Gironines tocaran tres temes, "que no seran d'aquest disc", adverteix el músic mallorquí. Ara que engega una nova gira, és pertinent demanar a Oliver si recuperarà cançons d’Antònia Font en directe. No ho farà. “Fer-les seria una mica tancar la porta a fer que Antònia Font pugui tornar. A més, tot i que les vaig escriure jo, crec que són també molt del Pau [Debon]. Veuria molt millor que si en Pau fes una gira en solitari cantés cançons d’Antònia Font. Estan escrites per a la seva veu”, diu Oliver.