Javier Inés, la fotografia abans de la ciutat olímpica

PalmaHi ha noms que són part del relat d’una ciutat encara que durant anys hagin restat en silenci. El del fotògraf Javier Inés n’és un, i no perquè fos una figura marginal, sinó, precisament, pel contrari: perquè durant un temps va ser-hi del tot, integrat dins la Barcelona creativa dels anys vuitanta, fotografiant-la des de dins i perquè la seva trajectòria es va interrompre de manera abrupta quan encara tenia molt a dir. Avui, quan la seva obra torna a veure la llum a Pollença, en una mostra al Claustre de Sant Domingo fins al 6 d’abril, ens demanam per què un fotògraf com ell va desaparèixer del mapa durant dècades.

Javier Inés va néixer a Saragossa el 1956 i va morir a Barcelona el 1991, a només 35 anys, víctima de la sida. En aquell moment, la malaltia encara era una condemna gairebé segura i, amb la seva mort, es va perdre també una carrera que tot just començava a consolidar-se. Inés no només va morir jove, sinó que ho va fer just quan la ciutat que ell havia retratat es preparava per fer un salt definitiu cap a la modernitat olímpica.

Abans d’això, però, Javier Inés ja havia deixat empremta. No era un desconegut. Publicava en revistes com Ajoblanco, La Vanguardia, Vivir en Barcelona o Primera Línea, i els seus retrats circulaven en un moment en què la fotografia tenia un paper central en la construcció d’imaginaris i tendències culturals. Retratava artistes, arquitectes, dissenyadors i polítics, però també personatges de la nit, gent que no solia ocupar espais de prestigi. La seva fotografia no feia distincions.

Abans de morir, Inés va demanar a la seva parella, Juanjo Rotger, que no dispersàs el seu arxiu. Que el guardàs, que tingués cura d’aquelles fotografies perquè, algun dia, algú les sabria mirar. Rotger va complir aquella promesa. Primer al pis que compartien a Barcelona, després, a casa seva, al Port de Pollença. Hi va conservar durant dècades un fons de més de 10.000 imatges. Sense presses. Sense saber quan –ni si– arribarien a sortir de les capses.

Fotografiar des de dins

Per entendre Javier Inés s’ha d’entendre la Barcelona que va fotografiar. No és la ciutat de les postals ni la del relat institucional posterior als Jocs Olímpics. És una Barcelona prèvia, nocturna, contradictòria, creativa, que encara no s’havia ordenat del tot. Una ciutat on la cultura, la festa i la precarietat convivien.

Inés no mirava aquesta ciutat des de fora. Formava part dels mateixos ambients que retratava. Feia de cambrer en locals com el KGB, l’Universal o el Distrito Distinto, espais clau de la nit barcelonina dels vuitanta. Allà, observava, parlava, escoltava i després fotografiava. Això explica una part important del seu estil: la proximitat. Les seves imatges no tenen distància ni superioritat moral. No jutgen, no ridiculitzen, no exageren la marginalitat.

La també fotògrafa Colita, que el va conèixer i que va ser clau en la recuperació de la seva obra, ho resumia d’una manera molt clara: Javier Inés va saber fotografiar la Barcelona underground “sense ficar-li el dit a l’ull”. És a dir, sense voler provocar gratuïtament, sense convertir els seus personatges en caricatures. Aquest és un dels grans trets del seu treball: el respecte.

Per davant de la seva càmera varen passar figures molt diverses. Des de personatges de la nit del Raval, com la prostituta Mónica, fins a escriptors, artistes o polítics com Pasqual Maragall, que participaven d’una ciutat que començava a creure en ella mateixa. Tots són fotografiats amb el mateix interès, amb la mateixa cura pel gest, per la mirada, pel moment.

Inés cercava alguna cosa més que un retrat correcte. Ho va dir ell mateix: no es conformava a fer una fotografia, volia anar més enllà, fer aflorar un misteri, una mica de màgia. Això es nota especialment en els retrats en blanc i negre, però també en la feina en color, sobretot la que va fer a Eivissa, on la llum i els cossos adquireixen una altra dimensió.

L’exposició que ara es pot veure a Pollença mostra aquesta diversitat: fotografies en blanc i negre de la Barcelona dels vuitanta, imatges en color fetes entre Barcelona i Eivissa, treballs vinculats al ballet, fotocollages i una part molt important dedicada als ambients nocturns del KGB i l’Universal. També s’hi exposen objectes personals, com la seva primera càmera, que ajuden a construir un relat més íntim.

Colita, l’arxiu i el futur que no va ser

Durant molts anys, l’obra de Javier Inés va quedar fora del circuit artístic. No per manca de qualitat, sinó perquè ningú no l’havia reivindicada. El punt d’inflexió arriba quan Colita alerta la galerista Rocío Santa Cruz de l’existència d’aquest arxiu. A partir d’aquí, se n’activa el procés de recuperació. Santa Cruz, especialitzada en la difusió d’arxius fotogràfics històrics i en la recuperació d’autors oblidats, va entendre el valor del fons d’Inés. I la seva obra va tornar a circular en espais com Paris Photo i ARCO, ressituant-lo dins el relat de la fotografia espanyola contemporània. No com una curiositat, sinó com un autor amb pes propi.

Colita ho deia sense embuts: si Javier Inés no hagués mort tan jove, avui seria un clàssic. Un referent. La seva trajectòria es va tallar just quan començava a consolidar-se, i això explica per què el seu nom no va tenir continuïtat. Però la seva obra hi és. I aguanta.

L’exposició de Pollença té, en aquest sentit, un fort valor simbòlic. No només perquè mostra fotografies, sinó perquè tanca un cercle. És a Pollença on l’arxiu ha estat guardat durant anys i és on ara torna a sortir a la llum. El director del Museu de Pollença, Andreu Aguiló, va recordar en la presentació de la mostra que una de les funcions principals dels museus és precisament aquesta: donar visibilitat a obres que ho mereixen i que, per diferents motius, han quedat fora del focus. Durant els pròxims mesos, el claustre de Sant Domingo acull una exposició que no mira cap al passat amb nostàlgia, sinó amb voluntat de comprensió.

Observar avui les fotografies de Javier Inés és també pensar en tot el que hauria pogut ser. En una carrera que no va tenir temps de madurar del tot. En una mirada que avui seria imprescindible per entendre d’on venim. Potser ell no va arribar a veure el reconeixement. Però les seves imatges, finalment, han tornat a parlar.