Com era Jaume C. Pons Alorda, segons sa mare: “No va agafar mai una pilota”

PalmaVa néixer un 22 de novembre de 1984, als vuit mesos de gestació, i, abans d’arribar a casa (que primer va ser Inca i, pocs anys després, Caimari) va haver d’estar gairebé un mes a la incubadora. La mare recorda aquells moments amb tristesa: “Als quatre o cinc dies vaig tornar a la feina per poder gaudir de la baixa de maternitat quan el nin fos a casa”, apunta. Va ser just abans de Nadal d’aquell any que la família va poder donar al fill la benvinguda com toca. El fill, que era tan petit que feia passar pena, és l’escriptor, poeta, traductor i col·laborador d’aquest setmanari, Jaume C. Pons Alorda. Ens en parla sa mare, Teresa Alorda, que sis anys després va tenir la segona filla: Glòria.

Encara avui amb certa sorpresa, Teresa diu que el fet que Jaume naixés abans d’hora no va fer que tingués cap problema: “Al cap d’un any ja caminava. I, coneixent-lo, ningú no ho diria, però aprendre a xerrar li va costar una mica més, no acabava de saber construir bé les frases. Ara bé, una vegada en va aprendre, no va aturar”. És cert que tampoc era gaire menjador, cosa que a vegades els feia patir un poc: “Procuràvem fer-li el que li agradava: ous estrellats amb patates fregides, arrebossats, verdura arrebossada…”.

La mare el recorda com un nin “tranquil”, “feliç” i molt “casolà”: “Li agradava estar a casa, amb amics, però a casa. No li agradava gaire anar enlloc. Quan era petit, tenia la casa plena de Playmobils i tortugues ninja; jugava tot sol i no li feia res. No va agafar mai una pilota”, diu Teresa. També li agradava molt nedar: “Tot d’una que feia bon temps anàvem a la platja”. I això passava tant a Mallorca com a Menorca, ja que el pare de Jaume és de Ciutadella, i en poder, especialment els estius, hi passaven unes setmanes. Segons conta la mare, a Jaume li varen interessar els llibres des de ben petit: “Quan encara no sabia llegir, mirava els còmics, s’entretenia cercant en Wally. Aviat, li vàrem comprar la col·lecció d’Astèrix i Obèlix”.

Jaume gairebé no va anar a escoleta, però com que la mare era professora i son pare també feia feina, durant un temps el va cuidar una amiga de la família. El primer dia d’escola, a tres anys, va arribar. I Teresa el recorda bé: “Va anar-hi content i quan va tornar li vàrem demanar com havia anat. Ens va contestar que bé, i ens vàrem posar a parlar del dia següent. Va quedar impactat: ‘Oh! Que hi he de tornar, demà?’, ens va demanar”. Jaume degué pensar que aquella jornada a l’escola havia estat com una excursió.

D’aquells primers anys a escola, Teresa també menciona una ocasió en què una mestra que va tenir abans de començar Primària, que és de Selva, li va dir clarament: “En Jaume serà de lletres”. “Certament, ell no gaudia gens de fer matemàtiques, i des de ben petit va dir que volia estudiar idiomes. Jo pensava que potser canviaria, però no va fer-ho: al final va fer Filologia Anglesa”. Com a estudiant, Jaume era molt aplicat: “Mai no va anar a escola sense fer els deures”. De fet, va ser a l’institut, que la família va veure que li agradava escriure, perquè sempre participava en els concursos de contes i relats. També va sentir molta curiositat pel cinema.

Teresa diu que està profundament orgullosa de Jaume: “És molt bona persona. Pots parlar de qualsevol cosa amb ell, és com una enciclopèdia. Fins i tot, de política, que mai no li ha interessat gaire. Fa gust parlar amb ell. És rialler, xerrador i obert. Ell i jo sempre hem conversat molt: quan el duia a escola, al matí, començava a xerrar i a contar coses. Ara, que viu a Barcelona, parlam per telèfon, però hi podem passar una hora i escaig! Sempre penjam que deim: ‘au, ja hem arreglat el món’”.