Isabelle Huppert: “M’encantaria treballar amb Albert Serra”

Sant Sebastià“Res de preguntes sobre l’edat, per favor”. L’advertència es repeteix abans de les entrevistes amb Isabelle Huppert (París, 1953), però és innecessària: als 72 anys, la gran diva del cinema francès manté una vitalitat i una inquietud admirables que queden paleses a La viatgera, la seva nova col·laboració amb el director coreà i heroi de la cinefília Hong Sang-soo, amb qui ja havia treballat a En un altre país (2012) i La càmera de Claire (2017). En el film, que s’estrena aquest dimecres, Huppert recorre Corea del Sud oferint classes de francès amb un mètode d’aprenentatge tan desconcertant com els seus intents de flirteig amb els alumnes. “M’ho vaig passar molt bé en aquestes escenes, són molt divertides”, reconeix l’actriu.

Què hi ha en el cinema Hong Sang-soo que tant l’atreu?

— Definitivament, la seva manera de fer pel·lícules, que és molt i molt especial, perquè les filma en pocs dies. En un altre país van ser nou dies, La càmera de Claire en van ser sis, i aquest cop n'han sigut tretze, que és molt per a una pel·lícula de Hong Sang-soo. I no sé com ho converteix en una pel·lícula. Per a mi, aquest és el miracle. Hi ha uns diàlegs molt específics, però no hi ha història ni personatges ni explicacions. I, tanmateix, al final tens una pel·lícula. És extraordinari.

Aquesta manera de treballar suposa un repte? Vostè està acostumada a produccions més grans i amb altres ritmes de treball.

— No, simplement és diferent. D’alguna manera, és la demostració de la diversitat del cinema, que pot ser una producció de centenars de persones però també una de tres o quatre, com les de Hong Sang-soo. Al capdavall, segueix sent cinema. No hi ha una única manera de fer pel·lícules. El cinema és una cosa, però t’hi pots aproximar de diverses maneres, i això és fascinant. Sempre que treballo amb Hong ho penso, que el cinema és un material molt flexible.

I no troba a faltar la senzillesa del cinema de Hong Sang-soo, quan treballa en produccions més convencionals?

— No, perquè m’agrada fer coses diferents. I alhora no ho són, de diferents, perquè tot és cinema. El que més em fascina del cinema de Hong és la seva gestió del temps, perquè fa pel·lícules en molt poc temps però alhora triga molt a fer-les. Treballem molt cada dia i fem moltes preses, però sense gens de pressa. És per pensar-hi.

A En un altre país era una directora desconcertada per la cultura coreana, mentre que a La viatgera és una professora de francès que desconcerta els seus alumnes. ¿Ha canviat, en els dotze anys que separen els films, la manera d'abordar les col·laboracions amb Hong Sang-soo?

— No. I, de fet, penso que la meva manera d’actuar és molt similar. El que veig de mi en les seves pel·lícules no ho veig enlloc més. És com si ell tingués una visió particular de mi com a personatge, una mica més ingènua, que es trasllada a la seva forma d’escriure’m diàlegs. A través meu expressa una certa lleugeresa, una mica maliciosa i infantil.

Ha desenvolupat una relació especial amb ell, això és evident, com també en el passat amb Claude Chabrol. Com es crea una relació artística especial amb Isabelle Huppert?

— És una qüestió de confiança. Des del primer minut, tot va ser fàcil amb Hong, sense preguntes ni res. Chabrol feia pel·lícules d’una manera més, diguem-ne, convencional, però tampoc calia preguntar-li res. A veure, no és que jo faci gaires preguntes durant els rodatges. Però és com si, tot i la distància cultural, perquè ell és coreà i jo soc francesa, ens coneguéssim de tota la vida. Hong no parla gaire, és molt silenciós. M’agrada pensar que ho té tot al cap i que la seva manera d’expressar-se és la pel·lícula. I això m’encanta. Sé immediatament què he de fer, des del primer dia. En els seus diàlegs hi ha alguna cosa molt poderosa que et dona totes les respostes.

Un altre director absolutament radical i singular del cinema contemporani és Albert Serra. Coneix el seu treball?

— Per descomptat que el conec, i m’encantaria treballar amb ell. Albert Serra és un director que es pot comparar a Hong Sang-soo en molts aspectes. Amb el cinema de Serra obtens un plaer similar del fet de no saber exactament cap a on es dirigeix, però sabent del cert que té un propòsit i que el resultat final serà satisfactori. Tant Hong com Serra tenen una manera poc convencional de fer cinema, però en els dos casos sents la seva personalitat d’una manera molt intensa.

A l’última Mostra de Venècia va ser presidenta del jurat que va atorgar el Lleó d’Or a Pedro Almodóvar. No li preguntaré si li agradaria treballar amb ell...

— I ara, què dius! De cap manera! [Riu] T’imagines?

... Però suposo que devia ser un moment especial per a vostè, després de tants anys defensant el cinema d’Almodóvar.

— I tant que sí! Un moment molt feliç. Però no només per a mi, sinó per a tot el jurat, i també per a molta gent que estima el cinema del Pedro. A més, resulta que és la primera producció espanyola que guanya el Lleó d’Or, i això em fa sentir orgullosa.