La història oculta a la caixa 26 de l'Arxiu Històric de Barcelona

BarcelonaQuan va esclatar la Guerra Civil, els infants també van fer seu el conflicte bèl·lic. Segons explica una crònica de La Rambla, a la plaça de la Catedral, l'estiu del 1936, s'hi produïen autèntiques batalles campals entre nens. Els crits arribaven a l'Arxiu Històric de Barcelona i, finalment, el seu director, Agustí Duran i Sanpere, va decidir parlar-hi: "Baixà a la plaça, cridà els caps de les forces contendents i, amb aquell posat de frare laic, Duran i Sanpere els digué: «Escolteu, macos, voleu venir a aquesta casa, on tenim col·leccions de llibres de contes, d'En Patufet, de TBO, etc. i us podeu divertir fullejant-los?»", escriu Rossell i Montaner a La Rambla.

Va ser l'inici de la sala de lectura per a infants i la primera vegada que els nens van entrar al venerable arxiu. Aquest espai va funcionar des del 10 de setembre del 1936 i va tancar dos dies després que caiguessin les primeres bombes a Barcelona, el 15 de febrer del 1937. La seva història no es coneixia fins que la bibliotecària Maria Meseguer Domènech va decidir obrir la capsa 26, que es troba a l'arxiu de gestió, a la sala Quixot, entre lleixes plenes de factures i de memòries. Allà hi havia els noms del mig miler d'infants que van utilitzar la Sala de Lectura, els llibres que van llegir i els dibuixos que van fer. "Quan vaig començar a veure tot el que hi havia em vaig emocionar molt", diu Meseguer, que amb Daniel Venteo comissaria l'exposició Arxiu en guerra, que es pot veure a la Casa de l'Ardiaca fins al 4 de novembre del 2023.

A l'exposició es pot veure el llistat amb tots els noms i aquesta setmana ha passat el que els dos comissaris tant desitjaven: una dona, Dolors Pedrosa Llopart, hi ha reconegut els noms de la seva mare i la seva tieta, Montserrat i Núria Llopart. "Vaig entrar a la Casa de l'Ardiaca per casualitat i vaig veure el nom de les dues; elles m'havien explicat que hi anaven a llegir, però mai m'havien dit que la Sala de Lectura fos a l'arxiu històric", explica. "Ja no puc preguntar res a ningú, no puc estirar més del fil, perquè ara soc la més gran de la família, la mare i els tiets han mort", afegeix. La Dolors continua vivint al barri, al carrer Gignàs, al pis que el seu avi va llogar el 1916. "Al meu avi el van mobilitzar per anar a la Guerra Civil quan ja tenia 40 anys, amb la derrota va anar a França, al camp d'Argelers, i ja no va tornar, va morir a Mauthausen", explica Pedrosa. La seva àvia es va quedar sola amb tres fills. "Per a l'avi la cultura era molt important", recorda.

Bibliotecàries voluntàries

"Hi havia infants que n'eren molt assidus i d'altres que van deixar de venir de manera abrupta", detalla Meseguer. "Em va sorprendre força que fins i tot el 25 de desembre del 1936 a la sala hi havia 36 infants llegint", afegeix. La comissària i bibliotecària va poder parlar amb Montserrat Negre, filla del conserge de l'arxiu i més tard conservadora i restauradora de la institució, que va morir fa poc més d'un any: "Ella em va explicar que Duran i Sanpere va impulsar-ho, però que qui ho va gestionar va ser Aureli Capmany [creador d'En Patufet i pare de Maria Aurèlia Capmany]. La Montserrat m'explicava que, quan l'Aureli explicava rondalles, cap infant volia marxar". Als documents no apareixen els noms de les bibliotecàries, però Meseguer creu que devien ser voluntàries. A la sala de lectura hi havia molts llibres clàssics però també moltes revistes com En Patufet, ¡Rataplán! o Charlot.

En la memòria sobre l'obertura de la sala s'explica que l'objectiu era oferir un espai als infants que, amb les escoles tancades, eren al carrer i jugaven a jocs violents. A principis del 1937 es va aprovar una important inversió per fer millores a la sala, però les bombes feien perillar la vida dels infants que hi anaven a llegir i es va decidir tancar-la. En els documents s'explica que els infants eren força moguts i que havien de cridar-los l'atenció tot sovint. A partir del gener del 1937 apareixen algunes fitxes en què els directors de les escoles donen permís als estudiants per anar a la Casa de l'Ardiaca, i escriuen les seves adreces. Per tant, es pot saber d'on venien. "N'hi havia sobretot de Ciutat Vella, el Raval, la Barceloneta i la part baixa de l'Eixample", diu Venteo. "Alguns es van quedar sense casa, perquè les bombes van esfondrar els edificis on vivien. És el cas dels germans Fernando i Mariano Cuerda Rodrigálvez, que vivien al número 8 de la plaça Nova", afegeix. Els dos germans van sobreviure i es van exiliar a Mèxic. Altres usuaris de la biblioteca no van tenir la mateixa sort. Un d'ells va ser Joaquim Acosta Calvillo, que va morir per culpa de les bombes del 30 de gener del 1938. Tenia 10 anys i vivia el mateix edifici que els germans Cuerda.

Bombes dibuixades

Els dibuixos dels infants reprodueixen en part el que veien als carrers. Les llibretes on dibuixaven es devien elaborar manualment, perquè totes tenen mides diferents i estan grapades. La biblioteca va tancar les portes quan van començar a caure les bombes, però aquestes apareixen en molts dels dibuixos. "Segurament perquè una de les capçaleres que llegien, PBT, feia cròniques de la guerra que lliurava Mussolini contra Etiòpia, aquells escenaris de guerra van acabar sent la seva quotidianitat", detalla Venteo. Hi ha Popeyes de la CNT, cowboys convertits en soldats, trinxeres, metralladores i en un dibuix es pot veure un ocell mort dins d'una espècie de formatgera. També hi ha dibuixos amb banderes blanques en què es llegeix Pau i combats a cavall amb castells medievals de fons. I un dibuix premonitori: un milicià trepitjant el feixisme i envoltat de sigles d'organitzacions antifeixistes de l'època –CNT, FAI, UGT, AIT i POUM–. El comissari destaca que el famós cartell “Aixafeu el feixisme” de Pere Català i Pic, en què apareix una espardenya esclafant una creu gammada, no va fer fins mesos després que un infant plasmés la mateixa idea a la Sala de Lectura.