A la recerca del Greal... a les Balears

PalmaEl cercava Harrison Ford a la pel·lícula d’Steven Spielberg Indiana Jones i l’última croada (1989). El Greal és un dels grans mites del passat i, si efectivament és el que hi ha a la Seu de València, havia passat per Mallorca i Eivissa cap al començament del segle XIX, quan l’amagaren durant la Guerra del Francès. A més, el cadàver del rei Jaume III va estar cinc segles i mig enterrat a la catedral valenciana, vora el calze sagrat. 

De quina mena d’objecte es tracta és ben sabut: és la copa que hauria fet servir Jesucrist al seu Darrer Sopar i que després hauria recollit la seva sang a la crucifixió. Segons els Evangelis apòcrifs, és a dir, no admesos com a canònics per l’Església catòlica, un dels seus deixebles, Josep d’Arimatea, se l’hauria emportat a l’actual Anglaterra, aleshores anomenada Britània. Allà es convertiria, cap al segle V, en l’element emblemàtic del mític rei Artús i els seus cavallers de la Taula Rodona. No fou fins a final del segle XII quan Perceval o el conte del Greal, de Chrétien de Troyes, i altres històries novel·lesques generaren el cicle artúric, amb una base històrica molt feble.

Segons aquesta narració, adaptada al cinema per l’Excalibur de John Boorman (1981) i altres títols de qualitat desigual, el Greal va aparèixer màgicament davant Artús i els seus cavallers i desaparegué tal com havia vingut, i per això l’anaren a cercar. Aquesta recerca és el conjunt d’aventures conegut com la Queste. El seu objectiu era el castell del rei Ferit, on hi havia el Greal i un altre objecte sagrat: la llança amb què el soldat romà Llongí travessà el costat de Crist. Només un dels cercadors, Perceval –prou simple, tot s’ha de dir– fou digne de trobar el calze. Quan li fou presentat per primera vegada, per prudència, no s’atreví a pronunciar la pregunta ritual: “A qui serveix el Greal?” –la resposta és: “Al rei mateix”–. En canvi, en una segona oportunitat, sí que dugué fins al final la seva missió. 

L’historiador de la literatura Martí de Riquer detecta un possible origen jueu en la cerimònia amb la qual s’exhibeix el Greal davant l’atemorit Perceval. Pel que fa al rei Ferit, la catedràtica de Filologia Victòria Cirlot l’identifica amb Balduí IV, rei de Jerusalem en la mateixa època en què sorgeixen les històries d’Artús, i que patia de lepra –és un dels personatges principals d’El regne del cel (2005), de Ridley Scott–, i també vincula el Greal perdut amb el Sant Sepulcre, ja que la ciutat fou conquerida pels sarraïns. La paraula ‘graal’, segons l’acadèmic de la llengua mallorquí Carlos García Gual, procedeix de ‘gradalis’, una mena de plat ample, més que una copa. I s’hauria fet servir per primera vegada en un testament en català el 1010, afegeix Cirlot. 

Jaume III i el calze viatger 

D’acord amb el cicle artúric, el refugi del Greal seria una muntanya, Muntsalvach. El nom s’assembla prou a Montserrat perquè un dels lloctinents de Hitler, Heinrich Himmler, es desplaçà el 1940 al monestir català amb la intenció de trobar la copa de Crist. La dèria dels nazis pels objectes màgics no se l’ha inventada el guionista George Lucas. Però Himmler no només no el va aconseguir, sinó que en aquell viatge li acabaren robant el maletí. També s’ha identificat Muntsalvach amb Montségur, la darrera fortalesa dels càtars. Tanmateix, el relat artúric no acaba gaire bé: l’esposa del rei, Ginebra, el traeix amb el seu millor amic, Lancelot, i de fet, el monarca és víctima d’un atac de l’ambiciós Mordred, nascut d’un incest amb la seva germana, Morgana. Tot i això, Artús no mor: es retira a una illa, de la qual tornarà qualque dia. 

Fa un mil·lenni i mig que ignoram on para el Greal i hi ha uns dos-cents calzes candidats a ser-ho –un és la copa de la infanta Urraca, a Sant Isidor de Lleó–, la qual cosa –com a la pel·lícula d’Spielberg– fa complicat dir quin és el vertader. L’estudi del 2020 del catedràtic de disseny Gabriel Songel no demostra que el Greal sigui el calze venerat a la catedral de València, però diu que sí que podria ser-ho. Les referències que en parlen es remunten al segle XI i la copa es va tallar al segle I abans de Crist –el peu i les nanses se li afegiren més tard– a partir d’una àgata que només es troba a Palestina. 

Se suposa que sant Pere en persona s’hauria emportat el Greal –si fos aquesta copa– a Roma, i d’allà un diaca del papa Sixt II, sant Llorenç, li hauria cercat refugi de la persecució als cristians a la seva terra d’origen: Osca. Al monestir de Sant Joan de la Penya hi hauria estat tres segles, fins que el 1399 el rei d’Aragó, Martí l’Humà, se’l va endur als seus palaus de Saragossa, primer, i Barcelona, després. El 1437, regnant Alfons el Magnànim, fou lliurat a la catedral de València. 

El 1809 el calze va estar en perill per la invasió francesa, i vint-i-dues capses, contenint el Greal i altres joies del tresor catedralici, es traslladaren, primer, a Alacant i, a continuació, a un dels escassos territoris que no eren a les mans de Napoleó: les Illes Balears. El 1810 les capses arribaren a Eivissa, custodiades pel capellà valencià Pere Vicent Calvo, però sembla que per una indiscreció es va difondre el contingut d’aquell carregament, i les autoritats consideraren que estaria més segur a Mallorca.

El 1812, el calze i la resta de material foren traslladats a Mallorca, a bord de l’Eliza del corsari Fabio Bucelli, fins que tornaren a València el 1813, amb el retrocés napoleònic. Segons relata el periodista José Miguel L. Romero a Diario de Ibiza, els canonges de Palma insistien a Vicent Calvo “que cedís el sant calze a la catedral per exposar-lo”. Ell mai va cedir “i el portava sempre damunt, sense confiar-lo a ningú”. De fet, la major part d’aquells béns es varen fondre per obtenir recursos per a la guerra. Calvo només aconseguí salvar el presumpte Greal i algunt petit objecte més.

A la vora del sagrat calze, a la Seu valenciana, va descansar, des de mitjan del XIV fins a començament del XX, Jaume III, el desposseït rei de Mallorca mort en combat a Llucmajor el 1349. El seu cunyat i vencedor, Pere el Cerimoniós, no volia que fos venerat pels mallorquins com a màrtir, i el va fer traslladar. Segons l’investigador Santiago Soler Seguí, el cadàver fou dipositat a un sepulcre al cor catedralici, fins que el 1809 fou canviat a l’antiga sala capitular. El 1733 s’havien pagat dues lliures a un fuster per l’urna funerària de guix, còpia d’una altra de ja existent i “decorada amb diversos escuts reials a la tapa i laterals, i tres escuts al frontal, un amb les armes reials i dos més on es podia llegir el nom del rei, a més del lloc i data de la seva mort”.

Merlí i les Germanies 

El 1905, les restes de Jaume III viatjaren de tornada a Mallorca, amb tots els honors corresponents a un monarca: foren recollits per una comitiva illenca, transportats a bord del canoner Vicente Yáñez Pinzón, vetlats a la Llotja de Palma i dipositats a la Seu, en un nou sarcòfag, al costat del seu avi, Jaume II, a la capella de la Trinitat, la més antiga del recinte. L’espai a la catedral valenciana on el rei havia estat sepultat gairebé un segle passà a convertir-se, el 1916, en l’actual capella del Sant Calze, on se’l venera. 

Cap al 1370, no gaire després de la derrota de Llucmajor, el mallorquí Guillem de Torrella va escriure la seva Faula, on ell mateix viatja des del port de Sóller, muntat en una balena, fins a Sicília –l’illa natal de Jaume III–, on jau el rei Artús, alimentat miraculosament pel Greal i cuidat per la seva germana, la fada Morgana. Aquesta història potser és més aviat, com apunta la professora de literatura Anna Compagna Perrone, propaganda política: l’Artús ferit i desterrat i la seva germana serien els desheretats fills de Jaume III, Jaume ‘IV’ i Isabel, que intentaren, infructuosament, recuperar el regne reabsorbit per la Corona d’Aragó.

Els historiadors Margalida Bernat i Jaume Serra suggereixen un cert vincle de Merlí –el savi i mag al servei d’Artús– amb la revolta de les Germanies del 1521, de la qual ara es compleixen cinc-cents anys i que va fer servir diversos vaticinis per donar suport a les seves reivindicacions. “El conjunt de profecies de Merlí”, qui, segons la llegenda, era fill d’un dimoni i d’una humana, “era ben conegut arreu de la Corona d’Aragó abans de 1520”. Segons Bernat i Serra, el mite artúric va arribar “a terres mediterrànies” a través dels normands que governaven Sicília –l’illa d’Artús a la Faula–, i el vincle amb els jaumistes, oposats a la Corona d’Aragó, resulta tan evident que alguns foren coneguts com a bretons. El “monarca custodi del Greal”, indiquen, apareix a una composició del cor de la Seu de Mallorca. I el mite de l’Encobert, molt lligat a aquelles revoltes, presenta semblances amb el suposat retorn d’Artús. L’ombra del calze mític, un pic més, lligat a les Balears.