La història del català, dins una pera
Per què a Mallorca deim ‘p[ə]ra’, a València ‘p[é]ra’ i a Barcelona ‘p[è]ra’? La resposta obliga a recórrer més de mil anys d’història de les vocals del català
PalmaUna pera és una pera, o almenys això sembla. La fruita és la mateixa tant si la compres al mercat d’Inca com si la demanes en una fruiteria de València o en una parada de la Boqueria. La paraula també s’escriu igual pertot. Ara bé, n’hi ha prou de sentir com es pronuncia perquè alguna cosa canviï. Si la compres a Inca, probablement et demanaran si la vols ben madura i sentiràs una ‘p[ə]ra’ (‘e’ neutra). Si ets a València, serà una ‘p[é]ra’ (‘e’ tancada), i, a Barcelona, ningú no dubtarà a oferir-te una ‘p[è]ra’ (‘e’ oberta). Ara ve la pregunta que potser us estau demanant davant d’això: com és possible que una paraula tan corrent soni de tres maneres? I, sobretot, quina és l’original?
La resposta, com passa sovint en lingüística (i en molts altres àmbits), és que la pregunta està mal plantejada, perquè pressuposa que hi ha una manera ‘correcta’ o ‘primigènia’ de pronunciar la paraula i que la resta són desviacions. Les llengües, però, no evolucionen així: no són un edifici que s’esquerda amb el pas del temps, sinó un arbre que va traient branques. Quan comparam dialectes, no comparam una versió bona amb unes altres de deformades; comparam històries que un dia varen començar juntes i que, a poc a poc, varen prendre camins diferents.
Vocals llargues o breus
La història de la ‘e’ de ‘pera’ comença molt abans que existís el català. Per entendre-la, cal recular fins al llatí. No cal recordar les declinacions ni les conjugacions de l’institut, però sí que cal recuperar un detall al qual sovint no es dona gaire importància i que és essencial per entendre què passa amb les vocals de les llengües romàniques: el llatí no distingia les vocals perquè fossin obertes o tancades, sinó perquè eren llargues o breus. La diferència, doncs, era de durada.
Amb el temps, aquesta oposició es va perdre. Les vocals llargues tendiren a pronunciar-se més tancades i les breus, més obertes. Així, el llatí vulgar (la llengua parlada de la qual naixerien les llengües romàniques) ja distingia les vocals pel timbre. Aquest canvi és el punt de partida de bona part de les diferències que encara avui sentim entre els dialectes catalans.
Si tornam a la paraula ‘pera’, podem dir que prové del llatí ‘PĬRA’, amb una ‘i’ breu. També provenen de paraules llatines amb una‘i’ breu o una ‘e’ llarga moltes altres paraules que feim servir cada dia: ‘ceba’, ‘cadena’, ‘cera’, ‘seda’ i ‘negre’. En llatí vulgar, aquestes dues vocals es pronunciaven com a ‘e’ tancada, ‘i’, per tant, durant un temps totes varen sonar igual arreu del territori. Avui, però, les pronunciam de manera diferent: així, un valencià segurament es queixarà dels plors que li provoca tallar una ‘c[é]ba’, un mallorquí dels que li produeix la ‘c[ə]ba’ i un barceloní, dels que li causa una ‘c[è]ba’. El mateix passa amb ‘cadena’, ‘cera’ i ‘seda’. Hi ha, doncs, un patró comú a l’hora de pronunciar totes aquestes paraules.
Aquest patró dibuixa els dos grans blocs dialectals del català. El català occidental (el que es parla al País Valencià, a les Terres de l’Ebre i a bona part de les comarques de Lleida) va conservar el timbre tancat d’aquesta vocal. Per això, a Mutxamel i a Sant Joan d’Alacant, sentirem ‘p[é]ra’, ‘c[é]ba’, ‘cad[é]na’, ‘c[é]ra’ i ‘s[é]da’.
En canvi, els parlars orientals varen seguir un camí una mica diferent. Aquella vocal es va anar desplaçant fins a convertir-se en una e neutra tònica, un so que avui només es conserva en una part del domini lingüístic. És la vocal amb què un inquer o un andritxol diu ‘p[ə]ra’, ‘c[ə]ba’, ‘cad[ə]na’, ‘c[ə]ra’, ‘s[ə]də’ i ‘n[ə]gre’.
La història, però, no s’acaba aquí. A la resta del català oriental (el que es parla a Barcelona, Girona i Tarragona, entre altres llocs) aquella neutra va continuar evolucionant fins a convertir-se en una e oberta. És així com s’arriba a ‘p[è]ra’, ‘c[è]ba’, ‘cad[è]na’, ‘c[è]ra’, ‘s[è]da’ i ‘n[è]gre’.
Així, una mateixa vocal ha tingut tres destins diferents: el català occidental va conservar la e tancada; una part del català oriental la va transformar en neutra i encara la manté; una altra part va continuar el canvi fins a obrir-la.
La història, però, és una mica més complicada del que acabam de dibuixar. Fins ara hem parlat de “Mallorca”, “Barcelona” o “València” com si cada territori fos completament homogeni, però les llengües gairebé mai no dibuixen fronteres tan netes.
Vocal neutra
En el cas que ens ocupa, un dels tòpics més estesos és dir que “a les Balears fan la neutra”. Basta fer un cop d’ull al mapa, però, perquè aquesta idea es desmunti. A Mallorca mateix hi ha excepcions ben conegudes. Així, a Binissalem, Alaró i Lloseta, aquella antiga neutra tònica es va obrir fa segles. Allà no es diu ‘p[ə]ra’, sinó ‘p[è]ra’, igual que a Barcelona. Menorca també està dividida: a Ciutadella i Ferreries la neutra encara és viva, mentre que a Maó i a la resta del llevant menorquí predomina la vocal oberta. A Eivissa, hi ha una distribució semblant a la de Menorca: en alguns parlars del sud-est predomina l’obertura, mentre que a la resta de l’illa la vocal és neutra.
Aquest mapa ajuda a entendre que la neutra tònica no és un tret exclusivament balear, sinó el vestigi d’una evolució que, durant l’edat mitjana, havia ocupat un territori molt més ampli. Amb el temps, bona part del català oriental va continuar evolucionant fins a arribar a la vocal oberta actual. En alguns indrets de les Illes, en canvi, aquell procés es va aturar abans. Tot plegat explica per què avui un mallorquí diu ‘p[ə]ra’, un valencià ‘p[é]ra’ i un barceloní ‘p[è]ra’. Cap dels tres no pronuncia la paraula ‘millor’ que els altres. Simplement, cada manera de dir-la conserva una etapa diferent d’una mateixa evolució.u