'La hija eterna': Tilda Swinton per partida doble

“Això és el que passa amb les habitacions: conserven històries”, diu la Rosalind a la seva filla Julie durant un dels sopars que comparteixen al misteriós hotel de La hija eterna, la nova pel·lícula de Joanna Hogg. Què és una casa, sinó un espai de la memòria, un escenari propici a la invocació dels records, dels fantasmes del passat?

En el seu últim treball, Hogg reprèn els meravellosos personatges de la Julie i la Rosalind, filla i mare, protagonistes dels dos films que conformen The souvenir, per continuar la seva història traslladant-les a una mansió hitchcockiana i fer que parlin entre elles. La filla està enmig d’una crisi creativa i la mare l’acompanya per recordar el que va viure de petita entre aquelles quatre parets, abans que la casa es convertís en un hotel. Totes dues tenen el rostre de Tilda Swinton, en un d’aquests fantàstics tour de force només a l’abast de les grans actrius.

Sense cap mena de dubte, les vides de les mares al marge de les dels fills són un territori enigmàtic, gairebé tant com l’acte creatiu. Per a Joanna Hogg, una cosa no s’entén sense l’altra: la cineasta considera els vincles emocionals com un laberint d’escales infinites, de la mateixa manera que parir una ficció també suposa un camí on perdre’s emocionalment, entre la boira dels sentiments més dolorosos.

En alguns moments, La hija eterna podria ser una al·lucinació maternofilial de Vertígen, gràcies a les espectrals llums verdes que il·luminen la nocturnitat de la pel·lícula; en d’altres, Hogg sembla una Henry James contemporània, molt fidel a les convencions del gènere. La hija eterna és, en qualsevol cas, un film on, com succeïa a The souvenir, la cineasta torna a mostrar-nos les seves tessitures emocionals amb una rotunditat inaudita i una generositat increïble.