Aina Calleja: “Hi havia més dones a les sales de muntatge perquè estaven amagades"

PalmaRepassar la trajectòria de la muntadora mallorquina Aina Calleja és trobar-se amb alguns dels títols que han marcat l’actualitat del cinema i la televisió dels darrers anys. Des de documentals com Els ulls no s’aturen de créixer i Vida i mort d’un arquitecte, a sèries com Pep i Això no és Suècia, passant per pel·lícules com María (y los demás) o Salve Maria. Aquesta darrera, dirigida per la cineasta Mar Coll i basada en el llibre Las madres no, de Katixa Aguirre, es projectarà a la platja de les Fontanelles. Serà el dimarts 1 de juliol, en el marc del cicle Cinema lliure a la platja.

La vostra feina és extreure una pel·lícula d’una hora i mitja o dues de centenars d’hores de metratge. Quants n’hi va haver per Salve Maria? I quantes hores de feina vau haver de fer per extreure’n els seus 111 minuts?

— De metratge és difícil de dir, perquè avui dia ja tot es fa en digital. És cert que Salve Maria es va rodar en 35 mil·límetres, però, tot i això, el material t’arriba en format digital. I la veritat és que la vàrem fer bastant ràpid, vàrem començar el mes de gener i el juny ja havíem acabat. 

Tot això en paral·lel al rodatge?

— Sí, ara ja es fa normalment així. A mesura que roden et fan arribar el material perquè tu puguis anar avançant. En aquest cas érem un equip, amb dos ajudants i un assistent, i jo anava muntant des de Mallorca mentre ells rodaven a Barcelona. També va bé muntar durant el rodatge, perquè així si fa falta rodar qualque cosa més encara ho pots fer. 

Ja havíeu treballat amb Mar Coll a Tots volem el millor per a ella, i en aquest cas es tractava d’una pel·lícula que explora les fronteres que sovint es deixen de banda en parlar de la maternitat: la protagonista és una dona que acaba d’estrenar-se com a mare i que s’obsessiona amb el cas d’una dona que ha assassinat els seus fills. 

— Que ho dirigís Mar ja feia que fos probable que jo m’hi afegís. Ens coneixem molt i m’agrada tot el que fa. Ara bé, també hi havia aquest component d’explorar parts de la vida que en general no volem veure que també m’atreia molt. 

Ara es parla de la maternitat més que abans, i des de noves perspectives. 

— Sí, és cert, però encara hi ha coses que són difícils de dir perquè són incòmodes, i això em sembla molt interessant. M’agrada treballar en projectes que es fixen en coses que preferim pensar que no existeixen. Ens duen a entendre millor els altres, fins i tot a aquells que pensam que han fet coses monstruoses, però que en realitat són persones com nosaltres. Ens permet descarregar-nos de la superioritat moral. 

Mar Coll va ser un dels primers exponents de la nova fornada de dones cineastes que ha aparegut al llarg de la darrera dècada gràcies al seu debut, l’extraordinària Tres dies amb la família. Heu treballat amb algunes d’elles, què significa formar part de tot això?

— No sé si puc contestar realment a aquesta pregunta tot i formar-ne part, no sé si tenc realment una resposta. És un tema delicat i m’agradaria evitar el calaix de “cinema per a dones”. És interessant contar històries sobre dones a qui els passen coses, és una manera de veure el món, que s’ha explorat poc perquè el cinema ha explorat sobretot la mirada masculina.

Sí que hi ha hagut grans directors que han fet feina habitualment amb dones muntadores, com Martin Scorsese amb Thelma Schoonmaker. 

— I Spielberg i Tarantino, i molts altres. Jo crec que històricament hi ha hagut més dones a la part de muntatge de les pel·lícules perquè, d’una banda, estaven més amagades, no eren tan visibles, i perquè a més era una tasca que els permetia més fàcilment conciliar. 

De fet, Salve Maria la vau muntar a distància precisament per això, no és cert?

— Sí, i ho he d’agrair a la gent amb qui faig feina, perquè per a ells pot generar certa incomoditat, però aposten per mi, i això ho he d’agrair. Tenc un fill de tres anys i si no hagués estat així no hauria pogut fer totes les coses que he fet, supòs que el fet de treballar amb dones també facilita tot això. 

Ara en què estau treballant?

— Estic muntant l’opera prima com a directora de cinema d’Aina Clotet. Amb ella ja vaig muntar Això no és Suècia, que va ser una sèrie que va aconseguir molt de ressò, i ara estam en ple procés de muntatge de la pel·lícula. 

La passió pel cinema, d’on us ve? Us en recordau?

— A casa meva sempre s’ha vist molt de cinema, a ma mare li agradava molt i també a mon pare. Mon pare, de fet, em duia molt al cinema quan era petita. Em venia a cercar d’escola i hi anàvem plegats, i de vegades em duia a veure pel·lícules que jo pensava que no eren apropiades per la meva edat… Record, per exemple, que em va passar quan em va dur a veure La nit dels vidres trencats [Riu]. Aquell dia jo només pensava que no sabia que hi feia allà![Riu].