Hi haurà consol algun dia per als jueus i els palestins?

No és gens habitual que una mateixa obra tingui dues estrenes en pocs mesos. Però per a qui va conèixer la commovedora tragèdia de Wadji Mouawad que Oriol Broggi va estrenar a la Biblioteca al juny, cal recomanar-li que s’acosti ara al Teatre Apolo per veure i escoltar (ara en castellà) la mirada de Mario Gas sobre una obra de tremenda actualitat, més encara amb el genocidi a Gaza. Recomanació extensible òbviament a qui desconeix l’obra i un dels autors més importants del teatre d’aquest segle.

Com dèiem arran de l’estrena a la Biblioteca, Todos pájaros parla de la tragèdia permanent entre jueus i palestins i s’aixeca sobre una història d’amor impossible com la de Romeu i Julieta. L’amor que vol passar per sobre dels conflictes històrics i el dolor dels que són incapaços de superar el passat. L'Eitan és un jove jueu novaiorquès que estudia el genoma humà; en una biblioteca coneix la Wahida, una noia d’origen àrab de qui s’enamorarà i amb qui emprendrà un viatge a Israel a la recerca de la veritable història del seu pare.

La flaire d''Incendis'

Tots els elements del teatre de Moauwad emergeixen en aquesta funció de quasi tres hores. El viatge iniciàtic, la recerca de la identitat, els orígens, el radicalisme, la confrontació entre ciència i ànima en una història íntima que, reflectint posicions individuals, amplifica els conflictes socials i polítics que separen dos pobles tan propers i que ens colpeixen amb l’anònima immensitat de les seves penes. Hi sentim la flaire i el detonant dramàtic d’aquell demolidor Incendis amb el qual vàrem descobrir l’autor.

La mirada de Mario Gas, que també va dirigir Incendis, remet al teatre clàssic i sembla prenyada d’un cert distanciament brechtià que fa molt entenedores les ziga-zagues de l’argument. Ho fa sense renunciar, ni de bon tros, al ral·li d’emocions ni a l’humor que desprenen certes contradiccions i a les esmolades reaccions d’una magnífica Vicky Peña com la “vella bruixa” oblidada.

Sobre un espai escènic (Sebastià Brosa) auster coronat per una pantalla evocadora (Álvaro Luna), Gas dirigeix amb mestria un repartiment d’una precisa dicció (i això és important) oral i emocional. La travessia escènica, plena de llargs monòlegs, es clou amb la súplica de l'Eitan davant el cadàver del seu pare: no hi haurà consol fins que jueus i palestins convisquin en harmonia. Un desig, un somni compartit que, ai las, cada cop veiem més llunyà.