Anna Alàs: “Hem de recuperar l’autoestima musical catalana d’abans del franquisme”

BarcelonaLa mezzosoprano Anna Alàs i Jové (Terrassa, 1980) viu un moment especialment fructífer. Amb pocs mesos de diferència, ha encarnat el rol principal de La Cenerentola de Rossini a l’Òpera de Colònia i el d’Ottavia de L’incoronazione di Poppea de Monteverdi a l’Òpera de Wuppertal. Ja té la vista posada en la temporada vinent, però abans, el 29 de juliol, participarà en el concert inaugural del 43è Festival de Torroella, amb Vespres d’Arnadí, Alicia Amo, Mercedes Gancedo, Rafael Quirant, Roger Padullés i Jorge Navarro. Interpretaran l’oratori en tres actes Giuseppe riconosciuto (1736) del compositor català Domènec Terradellas. Alàs treballa més a l’estranger que no pas a Catalunya, però el 30 de novembre la tindrem al concert d’homenatge a Maria Callas al Palau de la Música, organitzat per l'ARA.

Quina temporada, no? M’imagino que el debut a l’Òpera de Colònia és un pas endavant. 

— Sí, és un dels teatres més importants d’Alemanya i el rol era vocalment molt exigent. Començo a recollir els fruits de tants anys de passió, esforç i disciplina. Els programadors m’han fet cada vegada més confiança. Fa poques setmanes he acabat L’incoronazione di Poppea, que ha estat un viatge emocional espectacular. Ottavia comença desesperada i empetitida, intenta empoderar-se, però no li surt bé i acaba trista, amb la sensació d’haver fracassat. És un personatge complex i com a actriu m’ha permès mostrar diferents facetes. I sempre és satisfactori cantar una partitura que encaixa tan bé amb la teva veu. 

Al Festival de Torroella interpretareu una obra de Domènec Terradellas. Ja el coneixies, aquest compositor? 

— Pel tricentenari del 1714, quan preparava el programa Sons d’entre les cendres, vaig investigar la música catalana vinculada a la Guerra de Successió i vaig anar a parar a Terradellas, que és un compositor bastant conegut. Si t’has interessat mínimament per la lírica catalana, el nom t’ha de sonar. De Giuseppe riconosciuto, n'interpretaré dues àries que tenen girs harmònics interessants. Es nota que Terradellas fa de baula entre el Barroc i el Classicisme català. El text de les àries és reeixit. Amb poques paraules, transmet el batibull d’emocions del meu personatge, que comença contrariat i al final viu una mena de catarsi. 

L’any vinent, quins reptes tens?

— Tinc uns quants debuts importants. A la Musikverein de Viena. I també a l’Òpera de Bilbao, amb el rol de Stéfano del Romeu i Julieta de Gounod. Tornaré a la Filharmònica de Berlín amb l’Elies de Mendelssohn, un dels meus oratoris preferits. L’Associació Joan Manén m’ha encarregat un repertori de música catalana, que presentaré amb la pianista Laura de Arenzana. I em fa especial il·lusió el concert d’homenatge a Maria Callas al Palau de la Música Catalana, perquè fins ara no he tingut gaires oportunitats de cantar òpera a Catalunya. 

Per què no?

— Cantem als teatres quan les agendes encaixen. Pel motiu que sigui, de moment no he pogut cantar el repertori estàndard d’òpera a Catalunya. Estic molt agraïda a Òpera de Butxaca i Nova Creació, que dona oportunitats maques a la nova creació operística. Si ara Terradellas tingués vint anys i escaig, Òpera de Butxaca li estrenaria alguna obra, n’estic segura. L’Adep.cat també fa bona feina. Tenim un circuit alternatiu d’òpera molt potent. 

La gala d’òpera al Palau és un homenatge a Maria Callas. ¿És un referent inevitable per a qualsevol cantant d’òpera?

— És l’artista que et posen d’exemple constantment per il·lustrar l’ofici, fins i tot quan tot just comences les classes de cant. La coneix tothom, també la gent que no sap res d’òpera, perquè l’han escoltada en pel·lícules com Filadèlfia. Diuen que va ser la primera cantant d’òpera que també va ser actriu. No m’agraden les generalitzacions, però és veritat que va fer palesa la importància de la càrrega teatral en la interpretació operística. Va defugir com ningú l’estatisme i els codis rígids. Tot i que els cantants no arribem a l’aprofundiment dels actors de teatre de text, perquè treballem sobretot la partitura, a partir de Callas s’han anat incorporant coreògrafs en les produccions d’òpera. A més, Callas va estudiar amb Elvira de Hidalgo, una professora de cant nascuda a la Franja, que va estudiar a Barcelona en un moment en què Catalunya tenia l’autoestima molt alta. D’alguna manera, Callas està lligada a aquest meravellós substrat musical català de principis del segle XX. 

Has fet molta feina per reivindicar el patrimoni musical català. ¿Per què és important, per a tu, recuperar els compositors del país?

— Estudiant a l’estranger, encara veus més clar que el repertori català no és gaire present enlloc, més enllà del nostre reducte territorial. I també he descobert que tothom, quan canta en la seva llengua materna, brilla més. I, sobretot, soc conscient que el català minva, que la cultura molesta. Tenim un problema molt greu com a poble. Com a músic, l’única cosa que puc fer és recordar als catalans que fa molts anys que tenim músics excel·lents. Sovint, els oients tenen més complexos que no pas els músics. Els fa cosa escoltar música que no sigui reconeguda internacionalment. M’agradaria fer pujar l’autoestima musical catalana, portar-la al nivell d’abans de la dictadura franquista. 

Què en pot aprendre, el sector de la lírica a Catalunya, dels altres països europeus?

— Els teatres d’òpera catalans haurien d’incorporar ensembles estables de cantants. Que els cantants locals poguessin estar fixos entre dos i cinc anys en un teatre del país. És una fórmula que en uns altres països funciona bé. El públic veu créixer el talent de casa, l’acompanya, el premia amb aplaudiments i l’esperona amb crítiques constructives. No és incompatible amb convidar grans estrelles del circuit internacional. De fet, és desitjable combinar-ho. A més, suposa un estalvi econòmic per als teatres, perquè els sous dels cantants estables són més baixos. 

I, a la inversa, què poden aprendre, ells, de nosaltres?

— La nostra cultura ens fa més extravertits emocionalment i això ens dona una base interessant a l’hora de cantar òpera i lied.