Festival de Sant Sebastià

Gustavo Zerbino, supervivent de l'accident dels Andes: “No volia marxar de la muntanya”

L'exmembre de l'equip de rugbi estavellat el 1972 i J.A. Bayona presenten a Sant Sebastià 'La sociedad de la nieve'

Sant SebastiàGustavo Zerbino (Montevideo, 1953), que el 1972 va sobreviure 71 dies a la serralada dels Andes després que s'estavellés l'avió que transportava el seu equip de rugbi, porta un trèvol verd brodat a la camisa. “És el símbol de l'Old Chistians –explica–. Sempre el duc quan vaig a llocs per parlar de la muntanya, perquè no vinc a parlar de mi, sinó com a membre d'un equip de rugbi”. La història de Zerbino i els seus companys l'ha portat al cinema Juan Antonio Bayona a La sociedad de la nieve, que s'ha presentat aquest dissabte al Festival de Sant Sebastià. No és la primera adaptació de la història –ja existien Viuen! (19993) i la menys coneguda Supervivents dels Andes (1976)– però sí la que compta amb el suport total dels supervivents. “Vaig sentir que necessitaven seguir explicant la història, i que no s'havia posat mai el valor el rol fonamental dels que es van quedar a la muntanya, els que no van tornar”, diu el director barceloní.

Per a Zerbino, els morts van ser també una obsessió quan eren a la muntanya, i va recollir un objecte de cadascuna de les persones que morien per entregar-lo després a les famílies. “Em va sortir de dins, m'ho vaig imposar a mi mateix i em va mantenir viu moltes vegades –explica–. Quan la realitat es tornava impossible, recordava que li havia promès a Gustavo Nicolich que li donaria a la seva mare la carta que ell va escriure abans de morir, i això em donava forces”. En aquella carta, Nicolich escrivia: “Si arriba el dia que jo puc ajudar els meus amics amb el meu cos, ho faria amb molta alegria”.

Cargando
No hay anuncios

L'odissea de Zerbino i companyia, que es van haver d'alimentar de la carn dels seus companys morts, s'havia explorat sempre com una qüestió moral o de supervivència, però La sociedad de la nieve ofereix també una dimensió espiritual i el punt de vista de qui entrega el cos als amics. “És la gran aportació del llibre de Pablo Vierci, un altre supervivent –explica Bayona–. I va ser aquesta visió humanista, no el morbo dels fets, el que em va impactar més de la història”. “Va ser tot un pacte d'amor –apunta Zerbino–. La mort era l'únic que ens esperava si no fèiem res. Per viure calia fer coses que ningú havia fet mai, i vam decidir viure”.

Cargando
No hay anuncios

Fidelitat obsessiva

Bayona també fa coses a La sociedad de la nieve que no havia fet mai, com explicar una història coral sense protagonistes ni estrelles. Per obtenir la màxima fidelitat als fets va gravar hores i més hores d'entrevistes amb els supervivents, tantes que “la informació era aclaparadora”, diu Bayona, que va topar amb un altre problema: “Tothom tenia versions diferents del mateix esdeveniment, així que vam haver de contrastar i discriminar per aproximar-nos tant com fos possible a la veritat”. Curiosament, la pel·lícula ha servit com a punt de consens. “Van reaccionar molt bé i, per primera vegada, es van posar tots d'acord”, apunta el director.

Cargando
No hay anuncios

Zerbino ho corrobora: “La pel·lícula és increïble, molt diferent de les altres, on es relatava l'experiència que havíem viscut però les emocions no et travessaven com aquí, on es veu que érem un grup d'amics, de germans”. Segons el supervivent, “la dimensió humana” és el que millor captura la pel·lícula: “Com es miren, com s'abracen, com es toquen... Ens tocàvem molt, a la neu. Les persones són una petita estufa de 37 graus, i si baixen de 35, hipotèrmia. Els cossos, si es piquen i es freguen, es mantenen vius. I nosaltres jugàvem a rugbi, no teníem por al contacte, clavar-nos cops formava part de la nostra relació”.

Zerbino, per cert, va ser l'últim supervivent a pujar a l'helicòpter de rescat. “No volia marxar de la muntanya –confessa–. Vaig ser l'últim perquè tenia una sensació agredolça, no volia abandonar aquell lloc on havíem après tantes coses. El món ens havia abandonat i donat per morts, però nosaltres vam construir un lloc, una societat de la neu on viure un dia més, una setmana, un mes, un segon”.

Cargando
No hay anuncios
Carla Simón: del Premio Nacional a un musical flamenc

La directora Carla Simón ha rebut aquest dissabte al Festival de Sant Sebastià el Premio Nacional de cinematografia en un acte amb la participació de dues cineastes amigues, Meritxell Colell i Elena López Riera, que ha resumit la importància del moment assenyalant que el premi a Simón “també és el reconeixement d'una generació, una comunitat i una manera d'entendre el cinema”. En el seu discurs, Simón ha reflexionat sobre si fer cinema és “un acte egoista” i sobre “el cost de dedicar-se amb passió al cinema”, i ha assenyalat que entenia el premi “com un reconeixement a les pel·lícules fetes, però sobretot una empenta a les que vindran”. La primera serà Romeria, un projecte “en gallec, català, castellà i francès” que rodarà el 2024 a Galícia i al qual seguirà “un musical flamenc”, estil musical al qual és molt aficionada. “Amb Romería tancaré una mena de trilogia familiar, i després tinc ganes de fer alguna cosa molt diferent”, ha reconegut.