PalmaTrui/Auditori Manacor.- Divendres al Trui Teatre i dissabte a l’Auditori de Manacor, concert de temporada de l’Orquestra Simfònica, dirigida per Lina González-Granados i amb Judith Jáuregui al piano. Abans de la intervenció de la solista la Simfònica oferí una exquisidesa com a prolegomen d’un concert en què la bellesa va brollar sense aturall. Indiscutible el bram de sensacions que sorgeixen de l’Obertura Fantàstica Romeu i Julieta, de Piotr Illitx Txaikovski, on trobam en poc més de vint minuts tota la història de la tragèdia d’amor per excel·lència, sorgida de la ploma de Shakespeare. Estructurada com una sonata, el compositor aconseguí explicar tots i cadascun dels trets més significatius de la narració, com l’amor, la lluita entre les dues famílies, la metamorfosi de la relació fins a arribar a la mort d’ambdós protagonistes. Circumstàncies que el compositor va entremaliar amb l’habilitat d’un nigromant musical. Passa de la pau i tranquil·litat a la intensitat i les emocions de tal manera que copsen l’enteniment a l’espectador. Des d’una introducció que marca sens dubte el tarannà del relat fins als expresius pianos amb els quals s’obre la porta a la tràgica apoteosi de la conclusió. El públic ja estava a l’abast de l’orquestra per a la resta del concert, amb una directora potser poc convencional en les indicacions però indubtablement eficaç.
Tot seguit va apareixer Judith Jáuregui per mostrar les seves virtuts i les d’una peça tan immortal com el Concert per a piano, La menor, Op. 16, d’Edvard Grieg, l’únic que va aconseguir acabar i que des del primer moment es va considerar una obra mestra. Tant és així que el seu coetani, Txaikovski, va dir que hi havia “calidesa i passió en les frases de les seves melodies; vessa vitalitat en l’harmonia i bellesa en les seves modulacions, enginy en els ritmes i la més estranya de les qualitats, una simplicitat perfecta”. I tot això es va fer palès amb l’elegància de les llargues i estilitzades mans de Jáuregui, la qual oferí una lectura temperada i entranyable que va fer que el grau de satisfacció dels respectable pujàs un mallorquí parell de graus. El justament reclamat bis de Ciutat va ser per a Satie i el de Manacor per a Brahms amb el dolç Intermezzo, Op. 118, núm. 2 en La major.
Per finalitzar i per arrodonir una vetlada d’una exquisidesa infinita ni més ni menys que la història d’amor, i més coses, de Les mil i una nits, entre el sultà Shahriar i Scheherezade,, que va musicar un altre coetani, Nicolai Rimsky-Korsakov. Esplendorosa, delicada i apassionada podrien servir per qualificar-la, però també molts més. En qualsevol cas és un merescut premi de qui habitualment viu a una segona línia dels mèrits, premis i mamballetes, però que sens dubte és l’element fonamental perquè tot rutlli com cal. És el sempre eficaç tercer braç del director, invisible i imprescindible. Per a l’ocasió es diu Smerald Spahiu, qui amb la seva ja tradicional naturalitat i senzillesa exhibí talent per vendre i regalar mentre donava vida a les sinuoses intervencions de la protagonista de la composició. I amb el violí del concertino sona un epíleg gairebé eteri que no és més que uns punts suspensius de moltes altres històries que podria explicar Scheherezade.
