La Fundació Mapfre mostra les dones que somiava Renoir
"Renoir entre dones. De l'ideal modern a l'ideal clàssic" fa un recorregut per l'evolució de l'artista i les seves fantasies
Barcelona'Bal du Moulin de la Galette', un dels quadres més cèlebres de Pierre-Auguste Renoir (1841-1919) va ser a Barcelona el 1917. Es va exhibir a l'exposició 'Exposició d'art francès', que van organitzar, entre d'altres, Ramon Casas i Santiago Rusiñol. L'obra va tenir impacte: "El portentós Moulin de la Galette, que no es pot contemplar sense sentir esgarrifances d'una delectança gairebé anguinosa", va escriure el periodista José Francés a 'La Esfera'. Pràcticament cent anys després, el quadre torna a la ciutat per exhibir-se a 'Renoir entre dones. De l'ideal modern a l'ideal clàssic'. L'exposició, organitzada per la Fundació Mapfre i el Museé d'Orsay i el Museé de l'Orangerie, es podrà veure a la seu de la fundació fins al 8 de gener del 2017.
L'exposició mostra una setantena d'obres no només de Renoir sinó també d'altres artistes que van compartir amb el pintor francès una època: Vincent Van Gogh, Maurice Denis, Edgar Degas, Pierre Bonnard, Aristide Maillol, Henri-Edmon Cross i Pablo Picasso. 'Renoir entre dones. De l'ideal modern a l'ideal clàssic' també ret homenatge als pintors catalans que van viatjar a París per copsar, com va fer Renoir, el mític 'Moulin de la Galette' de Montmartre.
De l'ideal femení modern als nus més clàssics
La figura femenina és omnipresent a l'exposició. Des de les parisenques que ballen al Moulin de la Galette, fins a dones que llegeixen com 'La Liseuse', passant per l'hedonisme i la sensualitat de les banyistes de 'Grandes Baigneuses', segurament el nu més cèlebre de l'artista. Renoir va pintar sempre dones, per això la crítica de la seva època el va batejar com 'el pintor de la dona' i 'pintor de la carn'. Pel poeta Henri de Réngier (1864-1936), el pintor "estima apassionadament, però de manera sana, sense motiu ocult, amb una mena de voluptat ingènua", el cos femení. Un altre crític apuntava també a finals del XIX aquesta "castedat" de l'artista: "Adoneu-vos que, malgrat el seu amor pel segle XVIII, mai no cau en el llibertinatge ni en la picardia. Les seves dones mai no coquetegen amb l'espectador com ho fan les de Fragonard, que saben prou que les observen".
Renoir, misogin?
Les dones que somiava Renoir, el seu ideal femení, cast i alhora sensual i innocent, amb una mirada feliç, ha fet que actualment se'l critiqui: "La seva obra sembla que encarni una visió molt conservadora, fins i tot reaccionària, de les dones", assegura el conservador de pintura del Museé d'Orsay, Paul Perrin, que ha comissariat l'exposició amb Guy Cogeval i Pablo Jiménez Burillo. "Hi ha qui el qualifica de misogin. Però un dels objectius de l'exposició és superar aquesta visió, situar-nos en l'època de Renoir i entendre millor quina era la problemàtica a l'entorn de la condició femenina", afegeix.
De fet, segons Perrin, hi hagut una inversió de valors: "Al segle XIX se'l considerava un feminista perquè estimava les dones, i en canvi, Degàs era considerat un misogin perquè mostrava una dona maldestre que no responia als cànons de bellesa. Ara, en canvi, Degàs és considerat feminista perquè mostrava la realitat de la condició de les dones i Renoir, en canvi, és reaccionari perquè tenia una visió més fantasiosa i conservadora", detalla Perrin.
Escàndol pels nus
L'exposició, doncs, vol obrir el debat i plantejar preguntes a l'entorn de les fantasies d'un artista complex que al llarg de la seva trajectòria artística es va reinventar diverses vegades. Des dels primers quadres, on apareixen parisenques modernes i alliberades, fins als nus més tardans. Uns nus que van escandalitzar bona part de la crítica contemporània de l'artista. Com explica Perrin, "pocs nus havien provocat tantes crítiques pel que fa a la grassor". Per exemple, a la 'Gazzette des Beaux-Arts', s'hi llegeix: "Les seves dones s'han tornat massa grasses, amb cossos massa deformats, amb un envermelliment vinós de les carns, en una recerca de les degradacions del color, on es deuria complaure perdudament, tanmateix, aquest artista deliciós que l'havia estimat tant". El 1923, el conservadors del Museu du Louvre van acceptar amb reserves la donació de 'Les Baigneuses' que van fer els fills de l'artista.
"Renoir va tenir una crisi el 1880", assegura Perrin. "No estava content amb la seva obra, va arribar a la conclusió que l'impressionisme no era un fi en si mateix, va caure en una depressió i va trobar la resposta analitzant la història de l'art. Va anar a Roma per inspirar-se en Rafael. La seva obra esdevé una síntesi entre l'impressionisme, el dibuix acadèmic i els mestres del segle XVIII", conclou.