PalmaThomas Hobbes, un dels teòrics més importants de la política moderna, justifica l’esclavitud i la desigualtat a través d’una concepció realista de la naturalesa humana que situa l’autoconservació de la vida i la seguretat en el centre de la vida política. La posició filosòfica de Hobbes és que la servitud i l’esclavitud és el resultat de la renúncia voluntària a la igualtat natural. L’home natural, equivalent a l’individu salvatge presocial, és egoista i malvat i tendeix a la violència perquè no té cap limitació legal ni poder comú al qual témer i que limiti els seus desitjos egoistes. En la situació permanent de guerra de tots contra tots, només sobreviuen els més forts. En aquesta ficció contractualista, la por de la mort serà la causa de l’origen de la societat i durà els individus a la renúncia a la llibertat i a la submissió i obediència a les lleis i al sobirà, a canvi de la promesa de seguretat i protecció. Els ciutadans esdevenen súbdits d’un monarca absolut, i els serfs, a més, accepten una doble dominació, la política, a càrrec del sobirà absolut, i la privada, exercida pel seu amo. Hobbes distingeix tres causes per les quals un home es converteix en serf: la servitud voluntària, la derrota en la guerra i el dret de paternitat o maternitat. Per definició, el senyor té un poder absolut sobre els serfs i pot disposar d’ells com si fossin béns de la seva propietat. El senyor també pot vendre els serfs, deixar-los en herència o concedir-los la llibertat. Els esclaus, una casta especial de serfs, són aquells que estan encadenats o condemnats a penes de presó, sense llibertat física de moviment, i que obeeixen i serveixen un senyor per por de ser castigats. En un sentit general, la desigualtat social ve a ser el preu que han de pagar els homes per conservar la vida i gaudir de la protecció d’un estat. Aquesta posició absolutista de Hobbes és coherent amb la relació econòmica que manté amb l’esclavisme, a través de la inversió personal en accions de la Companyia comercial de Virgínia, implicada en l’explotació colonial i el tràfic d’esclaus africans.
En el segle XVII neix la concepció del bon salvatge i la bondat natural amb Michel de Montaigne, confirmada posteriorment per Jean-Jacques Rousseau. El text de referència en què Montaigne afirma la innocència natural dels nadius americans és Sobre els caníbals (1562). En aquest assaig parteix de les observacions etnogràfiques d’un viatger que va visitar el Nou Món i d’un encontre amb diversos indígenes a Rouen en temps de Carles IX, per combatre la concepció antropològica clàssica de bàrbar i posar en qüestió la superioritat cultural europea. Montaigne rebutja la clàssica diferenciació entre bàrbars i civilitzats, basada en el prejudici etnocèntric que els bàrbars són inferiors perquè no segueixen els costums de les societats europees. No observa que els nadius americans siguin rics ni pobres, ni tampoc considera que siguin mentiders, ni avars, ni tampoc envejosos. Són caníbals per raons de guerra, rituals i comunitàries, però l’antropofàgia no els impedeix ser feliços perquè adapten els seus desitjos a les necessitats naturals. També posa en dubte la superioritat cultural europea a través de les opinions crítiques dels indígenes amb l’estructura sociopolítica dels europeus i arriba a la conclusió que tots són bàrbars o que ningú no ho és.
L’home neix lliure i esdevé esclau
La perspectiva adoptada per Rousseau sobre els indígenes és contrafàctica i essencialista, en comptes de la visió etnogràfica de Montaigne. Segons Rousseau els éssers humans són bons per naturalesa. L’home neix lliure i esdevé esclau quan viu en societat. La desigualtat té un origen social, és la civilització la que corromp la bondat natural. La solució és retornar a un estat natural, o bé transformar la societat, actuant segons la voluntat general, ignorant l’interès personal i seguint el bé comú. Finalment, Rousseau pensa que és possible ser lliure i a la vegada viure en societat, si les lleis obeeixen la voluntat general.
A diferència de Rousseau, la majoria de filòsofs il·lustrats realitzen una defensa abstracta del poder de la raó, donant enorme valor a la llibertat política i la tolerància, enteses en un sentit formal. Aquesta posició teòrica representativa dels ideals il·lustrats s’ha presentat com a incompatible amb l’esclavitud i el mode de producció esclavista, però l’anàlisi d’alguns autors il·lustrats ho desmenteix. Un dels casos més representatius de pensament racista il·lustrat és el de Hume. D’una banda, Hume s’oposa amb fermesa a l’existència de l’esclavitud domèstica, però, d’una altra, anima el seu protector, Lord Hertford, a participar en la compra d’una finca d’esclaus a l’illa caribenya de Granada, i ell mateix inverteix econòmicament en la seva adquisició. Hume exposa la seva posició amb relació a l’esclavitud al seu assaig Sobre la població de les nacions antigues (1752). La seva tesi és que l’esclavitud impedeix assolir la felicitat tant a l’amo com a l’esclau, converteix els esclavistes en petits tirans, i contribueix a agreujar el problema de la despoblació de la humanitat. La seva proposta és substituir l’esclavitud domèstica pel treball assalariat. Cal tenir en compte, a més, que Hume no comparteix la idea aristotèlica de l’esclavitud natural, i que no justifica teòricament la seva existència, encara que qualifica els esclaus de membres de pobles inferiors, incapaços de desenvolupar una vida civilitzada, de manera natural. Hume evita condemnar l’esclavitud en un sentit general perquè va en contra dels seus propis interessos personals i de l’economia del seu país. Evitant condemnar l’explotació econòmica també contribueix a sostenir filosòficament el colonialisme i la ideologia que li dona un sentit humanitzador i civilitzador.
Una altra figura que cal desmitificar és la de Montesquieu, desmentint la imatge d’abanderat de l’antiesclavisme. Una lectura atenta dels cinc primers capítols del llibre XV del tractat polític L’esperit de les lleis (1748), permet observar que fa compatible la seva oposició a l’esclavitud, en considerar-la inútil i dolenta, tant per a l’amo com per a l’esclau, amb l’acceptació de la seva existència a determinats països no europeus, a aquells que tenen un clima més càlid, perquè esdevé una activitat eficaç per combatre la tendència natural dels seus habitants a la peresa i a evitar els treballs més durs. D’altra banda, manté una actitud racista, acceptant la inferioritat i l’esclavitud dels negres, dels quals diu que no està segur que siguin humans perquè és poc probable que Déu els hagi dotat d’ànima, i molt manco encara, d’una ànima bondadosa. En un passatge corresponent al capítol V aporta un argument econòmic a favor de l’esclavitud dels negres, dient que si els negres no fossin obligats a treballar en el cultiu de la canya de sucre, el sucre seria massa car. També menysprea els negres afirmant que no tenen sentit comú perquè “prefereixen un collar de vidre a un altre d’or” i considera exagerades les crítiques al maltractament i les injustícies comeses contra els africans. De manera que el pensament polític de Montesquieu és tant racista com esclavista.
