Figues d’un altre paner

PalmaA vegades, durant els mesos d’estiu, les hores venen grises, i m’emboiren els capvespres, m’aboquen a un desfici que va de jo al món, del món a jo. Del genocidi a Gaza, amb les imatges de la crueltat, de la fam, de la massacre, al neguit per la pròpia vida, a la pregunta incòmoda “quina és la manera ètica de viure quan ets coetània d’un extermini?”, però també a les preguntes petites, quasi inaudibles que posen en joc la meva singularitat, les insatisfaccions, el desconcert de qui va pel bosc a les palpentes, sense la brúixola promesa. Enmig d’aquesta boira, hi trob la mà estesa dels llibres. He obert la primera pàgina de La fragilitat del món, de Joan-Carles Mèlich, i he llegit en silenci que el món no ens pertany, que hem d’aprendre a viure en la provisionalitat i en la incertesa.

No tot depèn de nosaltres ni podem sotmetre la vida als nostres interessos, de fet, dominam ben poca cosa, però aquesta certesa ens posa la pell de gallina, ens fa enviar la saliva amb dificultat. Existim en un món fràgil, som més allò que ens passa que allò que decidim, no tenim el timó de les nostres vides ni hi ha cap sentit que ens arreceri. Vivim, com va anunciar Rilke, sempre en comiat.

És per això que Mèlich fa una crida a educar-nos en aquesta pobresa, en la impossibilitat d’apropiar-nos del món. Confronta el coneixement i la saviesa, defensa que vivim en una època rica de coneixement i pobra de saviesa. El coneixement vol atrapar el món dins les seves categories, fórmules, caselles, el vol domesticar. La saviesa, en canvi, claudica de les presons conceptuals i viu en la metàfora. Des del cinema, l’art, la música, la literatura, la filosofia… a saviesa il·lumina el món amb una llum tremolosa, perquè sap que l’ambigüitat i la incertesa són insalvables.

Ara bé, reconèixer la pobresa humana, d’éssers finits que viuen llançats al món, no és una crida a la indiferència, és una defensa desesperada del món. No podem ser Èdips que compleixen la profecia sense ni sospitar-ho, és necessari conèixer la història que ens ha gestat. Vivim en l’imperi del dolor, ens hem d’enfrontar al sofriment propi i al dels altres. El present embolcalla els crits d’horror amb un silenci espès, però hem de desacostumar-nos al silenci, trobar les paraules. On són les paraules? On podem anar a cercar-les? Mèlich està convençut que ens caldrà caminar molt lluny en el temps per veure-hi clar.

Les paraules que ens ajuden a tenir món (a cridar les barbàries, a seguir sospirant per les meravelles) són a les biblioteques, aquests espais de penombra que guarden el món. Per què llegir? Per què narrar? Ara que el dolor és tan puixant, ara que hem de passar a l’acció, fer boicot, prendre els carrers. Perquè els llibres no són figues d’un altre paner, no són el privilegi, la torre d’ivori, l’univers paral·lel per fugir dels inferns propis. Els llibres, plens de les paraules que ens venen de tot arreu i de tots els temps, són dels pocs artefactes que ens permeten tenir món a nosaltres els humans.

Perquè quan les ones venen altes i som incapaços de veure el far, no hi ha fórmules màgiques, no hi ha certeses, el coneixement és impotent per dibuixar sortides fermes, però les paraules, que ens arriben com ampolles remotes d’altres mars, ens acompanyen, ens consolen, ens revolten, ens abracen, ens permeten seguir sent humans.