PalmaLa figura del cíborg, provinent de la literatura de ciència-ficció, és incorporada plenament a la filosofia contemporània com una figura teòrica útil per pensar críticament l’ésser humà i la tecnociència. Filosòficament, un cíborg no equival únicament a la seva utilitat ni es pot reduir a simple metàfora, ja que representa també una descripció factual de l’evolució biològica i històrica de la humanitat maquinal dins un món comú amb la informàtica. La filosofia contemporània pensa el cíborg com una entitat categorial i física que ocupa un lloc ontològic entre la naturalesa i la cultura i que no és reductible a herència genètica ni tampoc a construcció social. La figura del cíborg representa especialment una categoria i eina intel·lectual molt potent associada al feminisme postmodern i al seu combat contra el patriarcat essencialista i les limitacions de les polítiques d’igualtat, basades en el gènere i la identitat.
Històricament, correspon a la filòsofa Donna Haraway el mèrit d’introduir la figura monstruosa i híbrida del cíborg en el debat teòric feminista, a través del seu Manifest cíborg (1985), amb la intenció de construir una alternativa neofeminista de caràcter socialista al feminisme essencialista tradicional. Haraway deconstrueix el llenguatge i l’imaginari feminista per evitar els dualismes home-dona, sexe-gènere, dominador-dominat, naturalesa-cultura i humà-màquina. El punt de partida de Haraway és que ja no existeix una divisió entre humans, animals i màquines. Aquesta evidència li permet orientar la reflexió cap a la superació de les limitacions especistes a través de la ciència i la tecnologia, establint les bases per a un feminisme no binarista ni identitari. La figura del cíborg permet a Haraway pensar la condició humana alliberada dels lligams orgànics i culturals com una categoria ambigua interseccional entre el sexe, la raça i el gènere. Haraway es desmarca de les posicions postmodernes que desnaturalitzen l’ésser humà dins l’horitzó de còpies i replicants i també del produccionisme humanista característic de la Modernitat.
Castegoria de posthumà
Per la seva banda, la filòsofa feminista Rosi Braidotti prefereix utilitzar la categoria de posthumà en comptes de la de cíborg. El posthumà és un personatge conceptual que li serveix per pensar positivament la nova condició humana, més enllà de la tradició humanista clàssica i l’antropocentrisme i la seva deriva etnocida i biocida. Per a Braidotti, esdevenir posthumans és una oportunitat política i ètica per superar la por a la distopia i la violència exercida per l’humanisme blanc occidental excloent, i lluitar contra els privilegis com a espècie. Braidotti s’adhereix a un tipus de posthumanisme positiu, crític, emancipador i esperançat que sap mantenir les distàncies conceptuals i polítiques amb la postmodernitat políticament conservadora i amb les distopies paralitzants. Braidotti proposa substituir la definició humanista de l’humà com a ésser racional per humà en un sentit relacional i dinàmic, integrat dins un nosaltres ampliat per éssers no humans, i que es defineix a través de negociacions obertes, constants i situades. Seguint Braidotti, la condició posthumana fa referència a una identitat compartida amb la resta d’habitants humans i no humans del planeta. Braidotti coincideix amb Haraway en concebre l’ésser humà com una entitat en la qual conflueixen elements naturals i culturals, conformant un continu indiferenciat, però posa un gran accent en els reptes climàtics i ambientals que planteja viure en l’antropocè.
Braidotti també s’esforça per pensar la seva filosofia posthumanista crítica en relació amb el posthumanisme especulatiu i el transhumanisme, tot assenyalant-ne les diferències. Així, els posthumanistes especulatius centraran el seu interès en l’estudi racional de l’inhumà, i s’esforçaran en pensar una intel·ligència tecnològica autònoma de l’humà, deixant de banda l’estudi de la ment humana per considerar-la irrellevant per a l’activitat de pensar, i compartiran amb els transhumanistes la defensa de l’autonomia de la intel·ligència computacional. Però, a diferència dels posthumanistes especulatius, els transhumanistes orientaran les seves investigacions en l’estudi del cervell i la robòtica amb la finalitat de mirar d’incrementar la capacitat de la ment i dirigir tecnològicament l’evolució humana cap a la creació d’una nova espècie superhumana.
Braidotti es desmarca també del tipus de filosofia posthumanista que defensa assolir una nova relació amb la mort, i satisfer el desig de transcendència i immortalitat, trobant un suport informàtic que garanteixi la continuïtat digital de la vida mental, una vegada hagi desaparegut el cos. Aquest posthumanisme tecnotranscendent planteja un programa d’investigació orientat al desencarnament de la intel·ligència i la digitalització de la ment i la consciència.
El posthumanisme, en la seva vessant més ecologista, és un intent de superar el pensament antropocèntric, que ha situat tradicionalment l’home com a espècie dominant i destructora. No és necessàriament antihumanista, i es pot interpretar com una altra forma d’humanisme, més holístic i integrador, en confluència amb el feminisme en la seva vessant menys essencialista.
Redefinició de la humanitat
L’antihumanisme dels pensadors francesos del Maig del 68 està en l’origen del posthumanisme filosòfic, en un sentit general. L’anunci del filòsof situacionista Günther Anders que l’home ha esdevingut obsolescent per raons cognitives, en la mesura que no es pot fer càrrec d’una realitat maquinal que ha creat tecnològicament i que el supera, estableix involuntàriament les bases filosòfiques per a una redefinició de la humanitat en termes posthumans, encara que la seva crítica volia ser una advertència contra el domini de les màquines.
La filosofia posthumanista està essent molt discutida des de corrents filosòfics humanistes i bioconservadors. En contra de la síntesi posthumanista i la dissolució de les fronteres entre humans, animals i màquines, el filòsof Víctor Gómez Pin defensa el manteniment de la separació infranquejable dels humans i la resta d’éssers vivents a causa de la singularitat que proporcionen la intel·ligència i el llenguatge. A més, Gómez Pin acusa la filosofia cíborg de ser antihumanista i irracional, i posar en perill la dignitat humana. També es pot criticar els posthumanistes per mantenir una relació fetitxista amb la tecnologia, gairebé religiosa i d’autèntica adoració.
En relació amb la branca filosòfica transhumanista i la seva finalitat, definida per l’autotransformació i el millorament de l’ésser humà a través de la tecnologia, cal plantejar obertament una sèrie de problemes filosòfics que tenen a veure amb la identitat, la corporalitat, l’ètica i els drets humans i la mateixa mortalitat, i preguntes com: en què consisteix el perfeccionament humà? De quina manera es durà a terme? Qui ho decidirà? Probablement, la posició filosòfica més honesta convida a no donar una resposta unívoca i mantenir una distància prudent en relació amb la tecnoeufòria i el tecnopessimisme, semblant a la mantinguda acadèmicament per Haraway.