Crítica de música

Esplèndid concert amb el sempitern Mendelssohn

Gran treball de Thomas Hengelbrock amb la Balthasar Neumann i l'Orfeó Català al Palau de la Música

Balthasar Neumann Choir & Ensemble i l'Orfeó Català

  • 'Simfonia núm. 2, Lobgesang', de Felix Mendelssohn
  • Direcció: Thomas Hengelbrock
  • Amb l'Orfeó Català (dirigit per Pablo Larraz) i les veus solistes d'Eleanor Lyons, Anna Terterjan i Maximilian Schmitt

M’atreviria a dir que el geni de Mendelssohn encara no ha fet prou pòsit a casa nostra. Més enllà d’obres molt interpretades –com la música incidental per al Somni d’una nit d’estiu o el Concert per a violí, a més de les simfonies conegudes amb els noms d’Italiana i Escocesa– queda molt per descobrir d’aquest músic extraordinari, nen prodigi i reexhumador de l’obra de Johann Sebastian Bach.

Cargando
No hay anuncios

La simfonia-cantata Lobgesang, coneguda com a "segona simfonia", és en realitat la quarta de les cinc, al marge de les catorze simfonies per a corda escrites per un Mendelssohn adolescent. I és, en realitat, una cantata. S’hi deixen entreveure les influències contrapuntístiques de Bach, però també de la modernitat oratorial del darrer Haydn, per no parlar de la concepció simfònico-coral hereva de l'última simfonia de Beethoven. I, esclar, com a obra que transcendeix el seu temps, obre les portes a algunes de les simfonies de Mahler en què la veu humana té un protagonisme singular, tant pel que fa als solistes com al cor.

Gran treball el de Thomas Hengelbrock davant d’una formació coral i orquestral (Balthasar Neumann), que a Barcelona ha comptat amb la incorporació de l’Orfeó Català, sens dubte en un dels seus millors moments per la qualitat tímbrica de les veus integrants i per la implicació dels seus membres. Certament, la Lobgesang és una obra inclement en alguns passatges, especialment per a les sopranos, però el rendiment i els resultats van estar a l'altura de les expectatives, després d’un intens treball de direcció que es va notar al llarg de tota la vetllada. I lamento no haver pogut assistir, el dia abans, a la interpretació del Deutsches Requiem de Brahms, amb les mateixes formacions. Bon paper igualment el dels solistes, les sopranos Eleanor Lyons i Anna Terterjan, a més del tenor Maximilian Schmitt, de bona línia i amb prou robustesa en emissió i projecció.

Cargando
No hay anuncios

Tanmateix… Sí, hi ha un tanmateix. I és que Thomas Hengelbrock va jugar molt bé la lliga del so generós, de la precisió rítmica, dels ajustos entre diferents plans sonors de la formació orquestral (sobretot en els tres moviments inicials), però… amb quin discurs? De què parla la Lobgesang i quin és el missatge que el director alemany va voler transmetre? Penso que va optar per un discurs fenomenològic, centrat en la música en si mateixa i que prescindia de la interacció d’aquella música amb la paraula. I això, tractant-se d’una obra emmarcada en el context protestant luterà, s’hauria hagut de tractar d’una altra manera. I és que, per molt que el text d’aquesta obra no estigui a l'altura dels grans oratoris i cantates que la precedeixen (sense anar més lluny, les cantates o les passions del Bach que tant admirava Mendelssohn), la música sí que està al seu servei. I això no és el que em va semblar percebre en aquest, d’altra banda, esplèndid concert. Prou, en tot cas, per constatar que el compositor alemany té molt a dir-nos i que amaga secrets que val la pena anar descobrint.