Esperança Camps: “El meu pas per la política podria sortir en una propera novel·la, tot acaba sortint”

PalmaHa passat uns dies a Palma per presentar la seva darrera novel·la, L’illa sense temps (Ed. Meteora), una obra que ella remarca haver escrit fa dos anys. Esperança Camps (Ciutadella, 1964) encara té molt recent el seu pas per la política com a consellera de Transparència, Participació i Cultura del Govern balear. Els fets que envoltaren la seva dimissió l’1 d’abril no l’han deixada indemne. Ara, defuig tant com pot parlar-ne. Li ho hem de demanar. “Tot acaba sortint”, diu. Començam amb la novel·la, a Ciutadella.

L’illa sense temps, una obra que va sortir el febrer mentre éreu consellera i que ara promocionau. Estam davant una novel·la negra?

La novel·la està escrita fa dos anys, escrita i reescrita fins i tot abans que La cara B, que es va publicar anteriorment. Que ningú no pensi que en el temps que he estat consellera he tingut temps per a una novel·la. És més, vaig advertir l’editor que tampoc podria promoure-la mentre fos consellera. Ara puc fer-ho. En tot cas, no, no és pròpiament una novel·la negra. Jo acostum a escriure a partir d’una frase, una imatge, qualque cosa que m’ha cridat l’atenció. En aquest cas, fa uns anys, a Menorca una dona del geriàtric va aparèixer morta amb unes tisores clavades al cap. La imatge em va impressionar i a partir d’aquí crei la història, que no hi té res a veure. Que la protagonista sigui una escriptora de novel·la negra d’èxit no li marca el gènere.

Ciutadella, el paisatge de la vostra infantesa, on sempre tornau. Noms propis reals, bars, la pastisseria, espais i racons que qualsevol pot reconèixer.

Jo no torn a Ciutadella, jo hi vaig sempre que puc. És més, m’agrada dir que no escric de Ciutadella, a mi el que m’agrada és escriure Ciutadella. L’illa sense temps és una novel·la molt menorquina, segurament la més menorquina de totes les que he publicat fins ara. I en aquest cas, Júlia Cases, la protagonista, sí que torna a Ciutadella. Espera trobar molt i, en realitat no hi troba res, es troba a si mateixa.

En aquesta novel·la, com a La cara B, també hi ha corrupció i una reivindicació del periodisme. Com sol ser habitual a les vostres obres, no hi passen gaires coses. Què hi ha d’autobiogràfic a L’illa sense temps?

Sempre dic que tenc molt poca imaginació, que escric allò que he vist o he viscut, allò que li passa a la gent cada dia. Júlia Cases frega els 50 anys, com jo quan vaig escriure la novel·la, ha estat despatxada de la feina amb un ERO com va passar a Canal 9, però jo no som gens na Júlia Cases. I és cert, no hi passen gaire coses a la novel·la. El que faig és treballar molt els personatges i posar-los en situacions per veure com reaccionen.

Si escriviu allò que viviu, trobarem el vostre temps com a consellera en una propera novel·la?

Probablement, sí. El meu pas per la política podria sortir en una propera novel·la, tot acaba sortint. Ja vaig escriure sobre el tancament de Canal 9. Ara torn a anar a les concentracions dels divendres de Canal 9 per reivindicar que la Generalitat Valenciana retorni els drets als treballadors. M’indigna que en comptes de drets parlin ara de privilegis, quan som uns 700 (dels 1.600 treballadors) els que tenim la plaça per oposició. És això un privilegi?

Com recordau ara la vostra època com a consellera?

Va ser apassionant, per la gent que coneixes; pels projectes que poses en marxa, que amb la precarietat tenen més mèrit, i per la possibilitat de fer efectives les ganes que tens de millorar el teu país.

Deveu tenir records agres, no? La vostra dimissió no fou precisament plaent?

Records agres? Sí, és clar. No anam a la política a fer amics, sinó a intentar millorar el país.

Acusàreu el vostre equip de deslleialtat. Ho manteniu?

A veure, no és moment de contestar preguntes com aquesta. A la roda de premsa de la dimissió ja vaig dir el que havia de dir, i al meu blog vaig escriure’n un aclariment. Ara toca callar, és temps d’eleccions i no seré jo qui faci el joc a ningú.

Vós no us heu afiliat mai a MÉS, el partit que us va proposar el càrrec. Quin preu té la independència?

La independència política no té preu, però surt molt cara. Per això, al meu blog em referia al silenci. En tot cas, l’aposta que va fer MÉS per Menorca fou molt valenta i els ho reconec. Balears havia votat un canvi, i acceptar la independència és el canvi.

Com veis ara els darrers moviments de la política balear des de la distància?

Tampoc no contestaré. Insistesc que no és el moment. Ara bé, sí que puc dir que em sobten les aliances que s’han produït i que no les compartesc.