Biel Mesquida: “Escric perquè m’estimin”

PalmaSempre ha estat polifacètic: poeta, narrador, autor teatral, rapsode, biòleg, periodista, prescriptor literari, creador i director del Festival de Poesia de la Mediterrània, etern activista de causes diverses. Biel Mesquida va recollir el passat dilluns, dia 8 de juny, al marc incomparable del Palau de la Música, a Barcelona, el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural. Aquest mallorquí nascut a Castelló el 1947 va arrencar la seva trajectòria el 1973 amb L’adolescent de sal, prohibit dos anys per la censura. Acaba de publicar a La Breu un nou poemari, Trast.

És el premi d’Honor de les Lletres Catalanes el Nobel de la literatura en la nostra llengua?

— És el premi més important que s’atorga en la cultura catalana a una persona, no te’n poden donar cap que tingui més nivell. Has tocat la glòria. Pel que fa al Nobel... Empar Moliner ha dit que, si Biel Mesquida fos d’una cultura normalitzada, li ho haurien donat.

És a dir, el Nobel no us el donaran.

— No. Primer, perquè no escric, ni visc, per als premis. Tot i que el Nobel ha premiat autors menors, com jo.

El problema és el català.

— Sí. Perquè és una cultura encara minoritzada. No disposam d’una política de traduccions com pot tenir un estat. A mi m’han traduït al francès i a l’espanyol alguns poemes, i a l’espanyol Excelsior. El Nobel es dona a persones la major part de l’obra de les quals està traduïda a l’anglès, perquè el jurat la pugui llegir. No s’havien llegit Han Kang [guardonada el 2024] en coreà. Des del 1714, el català està minoritzat. No hi ha tan sols una llei de llengües oficials, que faria possible que s’ensenyassin a tot l’Estat les altres llengües: un nin d’Euskal Herria podria aprendre euskera i castellà, i també català. L’Institut Cervantes no té en compte la resta de llengües: fa parts i quarts, i es paga amb els doblers de tots els ciutadans. Li ho vaig dir l’altre dia al director, Luis García Montero.

Al Palau de la Música, vàreu defensar, com heu fet sempre, la llengua catalana. No anam bé?

— La llengua catalana hauria de ser normal, però no és tan normal. Quan va arribar la democràcia, va resultar que, per als polítics, la cultura i la llengua no eren essencials. Sempre hem hagut de lluitar per aconseguir un estatus normal d’una llengua europea. Tota la vida hem hagut de lluitar. Dins aquesta societat, amb aquest neofeixisme, la llengua torna a ser utilitzada. Els polítics fan servir la cultura com un element per aconseguir més poder.

Albert Camus només va acceptar dos premis: el Nobel i la medalla de la República Espanyola. Quin premi mai no acceptaríeu?

— No n’acceptaria cap que em donàs una institució lligada al neofeixisme, ni al neonazisme, ni al neoestalinisme. De les quals, per desgràcia, comença a haver-n’hi a l’Estat.

Que us donin el premi d’Honor, és com dir-vos, ja està fet, ja heu complit. Ara només us queda rebre homenatges?

— Des del mateix moment que m’ho comunicaren ja vaig dir que no som un escriptor museïficable, ni tampoc un escriptor mort. No crec en els gèneres, la meva obra és única, i és tota: el que he escrit als mitjans de comunicació, també. No aturaré fins que em mori.

Per què escriviu, Biel?

— Escric perquè visc. Escriure és una altra vida: tenc percepcions, coses que, si no escrigués, no pensaria. Perquè faig una obra per als altres. I escric perquè m’estimin.

Alguna vegada heu dit que sou més lector que no escriptor.

— Som un lector professional i un escriptor amateur. Des que tenia dos anys la lectura ha format part de la meva vida. Escric perquè crec que tenc un do, hi ha d’haver una part de do. He intent crear un món mesquidià, fet a partir de totes les lectures, de la tradició literària catalana, europea i universal.

La vostra mirada sobre el que us envolta és de biòleg? Potser de periodista? Perquè la vostra formació és doble.

— De petit et feien triar: ciències o lletres. Jo ho trobava absurd, volia fer les dues coses. Em dugueren a un psicòleg que em va fer un munt de tests i va arribar a la conclusió que jo estava capacitat per a totes dues. Crec que les ciències estan una mica oblidades. La ciència i la tecnologia haurien de ser assignatures bàsiques.

Potser. Però la tècnica mostra alguns aspectes inquietants. Com la intel·ligència artificial.

— La IA és una eina més. S’ha de veure per a què serveix i per a què no. No crec en això que la IA llevarà llocs de feina, la tecnologia sempre ha suposat transformacions, en qualsevol època. Funciona de manera maquinal. L’humà aporta angles que la màquina mai no podrà veure. Una màquina mai no podrà donar l’accent que jo li he donat a un vers. És una eina. Des que som humans, sempre hem fet eines, com la roda o com fer foc.

Pot la IA escriure un poema de Biel Mesquida?

— Un amic em va comentar que havia trobat un poema meu dels anys setanta. Em va dir: no surt enlloc. Me’l vaig mirar i hi havia elements que no lligaven gens. Li vaig respondre: deu ser d’un estudiant, que va voler fer un poema mesquidià. Li ho havia fet la IA.

Al lliurament del premi, a Barcelona, vàreu reivindicar els mestres, justament quan es troben en conflicte a Catalunya i al País Valencià.

— Els meus pares eren mestres. Jo vaig néixer a una escola, a un llogaret de Castelló: la planta de baix era una gran sala per fer classes i a dalt hi havia el pis. Veia la meva mare amb els nins i vaig voler aprendre. A tres anys vaig començar a escriure. Tot això ha fet part de la meva vida. Ser fill de mestres m’ha marcat. He estat a la trinxera amb els professors, la darrera vegada el 2013 [la protesta dels docents de les Illes contra la política del govern de Bauzá].

No només sou un escriptor, sinó també un home espectacle. A les Converses de Formentor, fa uns anys, aconseguíreu que tot el públic corejàs Les flors mortes.

— Sí. Em ve de petit, quan recitava en públic. A deu anys, feien finals de curs i em feien sortir. Hi ha gent que, quan jo recit, sent, riu, plora, tremola. Un dia, a Binissalem, vingueren quatre o cinc persones i em digueren que les havia fetes plorar. I un taxista, a Barcelona, em va demanar si era locutor de ràdio. Jo, quan escric una cosa, la llegesc en veu alta. La veu està mal ensenyada. Als actors se’ls imposa un model determinat, com si fos l’únic.

Votau?

— He votat sempre.

Ho continuareu fent?

— Els canvis sempre són lents. Per arribar a un canvi, hi ha d’haver un procés. Jo voldria que visquéssim en una tendresa fraternal. Hauríem de recuperar els grans valors de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat.

El 1974, quan Franco encara era viu i l’homosexualitat era delicte, vàreu publicar de manera clandestina El bell país on els homes estimen els homes, de títol ben explícit. Fins a quin punt us ha marcat la vostra opció sexual? Si ho ha fet.

— La meva opció sexual és Biel Mesquida. Tots tenim una identitat única. Dins la meva obra hi ha de tot: Jo cont, com Balzac, la comèdia humana.

A aquestes mateixes pàgines de l’ARA Balears, Jaume C. Pons Alorda ha dit del vostre nou llibre, Trast, que és necessari i que és un manifest.

— Tots els llibres que faig són necessaris per a mi. I sí, és un manifest. Em vaig plantejar com a una necessitat, entre el juliol del 2025 i el gener del 2026, fer un llibre de poemes, Trast, que recollís tota la meva percepció i el sentiment del món. Un projecte molt ambiciós, però amb un sentit d’extrema llibertat. Lluit per ser cada vegada més lliure en la meva escriptura i això suposa que t’has d’obrir en canal: amb les relacions, amb l’amistat, amb l’amor, amb tot.

Aquest marcatge d’un temps determinat no és el que havíeu fet amb els poemaris anteriors.

— No, els havia fet molt lentament. Havia estat amb cadascun mesos i mesos. Aquí no, vaig dir: pam, pam.

A Trast no feis servir punts, ni comes.

— No, perquè això m’acostava més al que jo volia que sonàs, a música de jazz. Primer, hi ha una melodia; després, un diàleg; després, una música trista... M’hi vaig posar, i el llibre té aquesta cosa jazzística.

I, al mateix temps, presenta una estructura ben establerta.

— Volia que estigués dividit en cants i cada cant en tretze poemes, que és un número que m’agrada. A mesura que els anava escrivint, els enregistrava i els escoltava, procurant fer-hi el mínim de correccions. Perquè el que cont és aquesta societat on vivim, a la qual els arbres, la biodiversitat, tot s’esbuca i només en queda això: un trast. Aquí em va aparèixer la guerra incivil i com el valor i la dignitat foren destruïts pels assassins.

Heu quedat raonablement satisfet, amb Trast?

— Veig que la gent el llegeix i li arriba. He aconseguit una cosa que em costa molt: que, sense perdre poeticitat, al lector li sembli senzill. N’estic content.