Toni Bestard: “Abans entraves al cinema només pel cartell”

PalmaToni Bestard (Bunyola, 1973) té una vintena de projectes audiovisuals a l'esquena, entre els quals hi ha les sèries Norats i Fúria i llargmetratges com Pullman,I Am Your Fatheri El perfecto desconocido. El 2017 va dirigir el curt documental El somni efímer, una peça que ara tanca l'exposició Palma, ciutat de cines, dedicada a les antigues sales de Ciutat, que es pot veure a la Misericòrdia. Amb motiu d'aquesta reestrena, conversa amb l'ARA Balears sobre cinema, memòria i nous projectes.

Com va sorgir la idea d'El somni efímer?

— Quan era petit, baixar de Bunyola a Palma per anar al cine era una aventura. A principi dels 80 no hi havia xarxes socials ni tràilers a internet. El primer contacte amb una pel·lícula era el cartell. Jo no vaig caure mai que aquelles imatges fossin pintades a mà, pensava que eren impressions ampliades i ja està. La casualitat va ser que un dels grans pintors de façanes de cinema, Rafael Ruiz, era el pare d'un amic. Vaig descobrir que aquell art era efímer: pintaven damunt la paret i, al cap d'unes setmanes, s'esborrava per fer-ne un altre. Em va semblar fascinant. Primer volia fer un documental centrat en ell, però després vaig investigar i vaig veure que aquest fenomen també s'havia donat a Madrid, Barcelona i altres capitals. Tot i això, vaig voler concretar-ho en la nostra realitat.

Què feia única la figura d'un cartellista com Rafael Ruiz?

— A Mallorca hi havia molt de cine i ell pràcticament es dedicava en exclusiva a pintar cartells per a totes les sales. Passava la setmana anant d'un cinema a un altre. Ho feia molt bé, era molt bon pintor. En altres ciutats, els cartells no sempre eren tan encertats artísticament. A Palma hi havia dues grans famílies empresàries amb moltes sales i la quantitat de cartells que es produïen era impressionant. Que pràcticament tota la producció recaigués en una sola persona es va convertir en una peculiaritat nostra.

Com a cineasta, quin valor té el treball manual en la promoció d'una pel·lícula?

— En aquella època, els sistemes d'impressió eren costosos. El que feia Rafael era ampliar la informació d'un cartell petit i convertir-lo en un reclam gegant. Era publicitat pura. Record passar amb el cotxe de ma mare per davant el Metropolitan o el Rívoli i veure aquelles pintures des de fora. T'atreien immediatament. La seva funció era engrandir el cartell i, amb ell, les ganes d’entrar al cine.

La desaparició d'aquest ofici ha canviat la manera com percebem les pel·lícules?

— Totalment. En aquella època era habitual entrar a veure una pel·lícula només pel cartell. No hi havia altres reclams. Com a molt, el del videoclub et feia una recomanació. Però el cartell era fonamental perquè la gent del carrer entràs a la sala.

Parlem de la vostra carrera. Un dels vostres darrers treballs, Norats, va generar polèmica en l'estrena.

— La bolla es va fer molt grossa, i no per culpa nostra. Nosaltres vàrem crear una ficció basada en uns fets reals i els vàrem contar des d'una perspectiva narrativa. Però es va generar una polèmica que tenia la intenció d'invisibilitzar la sèrie. I va passar tot el contrari: ens va donar més visibilitat. M'agradaria que la gent que va criticar la sèrie la veiés. No hi ha posicionament polític, contam el que va passar. Poder contar històries amb llibertat hauria de ser el que és normal i lògic.

Quins projectes teniu en marxa?

— Prepar un curt d'animació amb Baldufa Films, amb la col·laboració d'IB3 i cercam més suport. M'estic apropant a l'animació tradicional, cerc un toc artístic. La idea és aixecar la producció el 2026. En paral·lel, estic preparant un llargmetratge de terror, Render. Som un enamorat del cinema de terror i, en més de vint anys de carrera, no m'hi havia atrevit. Ara, m'he deixat endur per la part més cinèfila i pel que m'agradaria veure com a espectador. És un terror molt personal i, com moltes de les meves obres, amb cinema dins el cinema.

Com definiríeu la vostra filmografia?

— Hi ha un lloc comú: el mateix cinema. Forma part de la meva vida, no només com a professió, sinó com a espectador. He fet encàrrecs, comèdia dramàtica, curts més reivindicatius… però el metacine és el punt on tot es creua.

Ha canviat la vostra manera d'afrontar projectes amb els anys?

— Desgraciadament o afortunadament, no gaire. Cada projecte és com si haguessis de demostrar de nou que el pots fer. A Espanya, l'experiència no sempre és un grau. El meu perfil és complicat i sempre costa molt tirar endavant cada producció.

Quin és el vostre procés creatiu?

— Surt de coses molt senzilles: una imatge, un so, una conversa al bus. Observant el món. Avui dia hi ha poca observació; molta gent mira el mòbil i no aixeca el cap. A mi m'agrada passejar i fixar-me en detalls. No forç el procés creatiu: les idees arriben.

Hi ha algun tema pendent?

— Molts. El dia que no tingui curiositat, serà mal senyal. Necessites curolles i objectius. Encara que molts projectes no surtin, el més important és intentar-los, com ara el projecte d'animació.

Com valorau l'estat del cinema fet a les Illes?

— Ha passat una cosa curiosa: hi ha una fornada de cineastes joves molt interessant. Gent formada aquí i fora. Les institucions han donat suport durant anys i això ha ajudat a crear un teixit industrial. Així i tot, sempre en falta més, perquè competir amb la producció de Madrid és molt difícil. El cinema no és només cultura; és indústria, dona feina i projecta el territori. Sense suport institucional seria molt complicat subsistir només amb la taquilla o els visionaments, perquè no són suficients per donar-nos a conèixer.