Estrena teatral
Cultura18/02/2023

Emma Vilarasau: "He passat èpoques molt dures de no agradar-me, de fer dietes bèsties"

Actriu, estrena 'Tots eren fills meus'

BarcelonaEmma Vilarasau (Sant Cugat, 1959) està en la recta final dels assajos de Tots eren fills meus, el clàssic d’Arthur Miller que David Selvas dirigeix al Teatre Lliure de Montjuïc. Al repartiment l’acompanyen Jordi Bosch, Clàudia Benito, Eduardo Lloveras i Quim Àvila, entre d'altres. Estrenen el 22 de febrer i estan encaparrats amb un problema tècnic, un cosa que passa al principi de l’obra i que és una sorpresa que només es pot fer en un teatre públic, em diu. A ella se la veu tranquil·la, encantadora, a punt per aquesta tragèdia de postguerra que retrata el mercantilisme, el poder, la família i els secrets que ho poden fer esclatar tot. Assegura que la maduresa li ha donat més felicitat a l'escenari, parla dels fills i de la guerra, i és crítica amb la pressió estètica i l'edatisme que tant fa patir les dones.

En una entrevista que et vam fer fa més d'una dècada, després de fer els 50, deies que et veies deixant d’actuar al cap de cinc anys.

— Què va! Jo deia això? No, no, han passat anys i no em penso retirar! Home, és difícil perquè cada vegada hi haurà menys papers. T’has de buscar bastant els projectes, encara te'n cauen alguns, però soc molt feliç damunt de l’escenari, ara. Perquè accepto les meves insatisfaccions de cada funció, les intento superar i no em torturo tant. Per tant, he arribat a un acord amb mi mateixa.

És veritat que hi ha una edat en què les dones es fan invisibles, al carrer i al teatre. Però a l’Emma Vilarasau això li passa?

— Sí, segur que em passarà, perquè no hi ha històries. És com si la vida de la gent a partir dels 60 no fos interessant. Tens papers de mare, d’àvia, però no tens papers que centrin la història en tu. Jo crec que això ha canviat molt, perquè la gent dura molt més, les dones especialment, i tenen vides laborals molt més llargues. I també es pot parlar de les dones jubilades que van ajudant els fills aquí, cuidant els pares allà. La vida no s’acaba als 40. Crec que serà un procés, que s’ha començat i no s’aturarà, però serà lent. També s’ha de parlar de canvis generacionals. La generació jove vol trencar radicalment amb la que li ve abans, però seria hora de dir: renova tot el que vulguis però accepta un llegat, perquè no tot és antic, ni tot està passat.

Aquest debat generacional l’aborda Tots eren fills meus. L’obra posa l’esperança en aquesta generació jove que no toleraria el que els adults sí que han tolerat. Hi tens confiança?

— No, perquè el temps ho ha demostrat. El Miller hi va posar tota la confiança, però no hi va haver un trencament i crec que el capitalisme als Estats Units s’ha anat radicalitzant cada vegada més, no menys. Que a hores d’ara no tinguin sanitat pública és impensable. No sé per què la gent no surt al carrer. Els pares d’Arthur Miller van viure la Gran Depressió i el seu pare, com mig Nord-amèrica, es va arruïnar. Ell deia que si això hagués passat a Europa els governs haurien caigut perquè la gent hauria sortit al carrer. Però els americans es van autoinculpar.

Aquí es van rescatar els bancs i també tenim llistes d’espera a la sanitat, i no som al carrer.

— Absolutament. I no passa res. És el que diu l’obra: l’estructura és tan potent que és difícil enderrocar-la. En el moment que es va escriure l’obra, el comunisme tenia una oportunitat, perquè encara no era nefast com va ser després. Però ara no, per més que lluitem no en podem sortir. Sí que podem fer que el sistema sigui una mica millor, que tinguem una sanitat pública i no t’hagis de pagar tot el tractament de químio fins a la ruïna. Però no crec que el sistema es pugui tombar.

Cargando
No hay anuncios

¿Pensar que els fills del capitalisme i el patriarcat podran trencar amb això és ingenu?

— Sí. Ara hi ha un moviment jove molt potent amb l’ecologia i potser des d’aquí es trenquen algunes coses. Però és una estructura que està molt ben muntada i ben apuntalada. Hi ha una frase de l’obra que diu: "La guerra i la pau són monedes de 5 i de 10". I ja està. La guerra d’Ucraïna va de calés, totes les guerres van de pasta, no són ideològiques. És a dir, vull això perquè a mi em convé, vull passar per aquí, necessito aquest gas, i ja està.

En aquesta obra tens el difícil paper de mare que ha d’imaginar la mort d’un fill. Vens de L’oreneta, que ja era una dona que havia perdut un fill.

— Sí. Tenia una feina feta, perquè em vaig treballar aquesta emoció. Però és diferent, perquè la Kate no ha admès la mort del fill per poder seguir vivint. Perquè, si no, hauria de petar tota la família. L’obra parla de la família petitburgesa com a suport d’aquesta societat tan, a l’època, patriarcal i capitalista. Fa molta tendresa, la Kate, perquè intenta salvar el que li queda, la família, sigui com sigui. Salvar els teus.

En el teu cas, el paper de mare com va condicionar el paper d’actriu?

— Em va condicionar a nivell de sortir fora. Jo vaig ser mare del segon quan començava Nissaga, i després vaig tenir propostes per anar-me’n a Madrid i vaig preferir no fer-ho. No me’n penedeixo gens, eh? Jo tenia moltes ganes de ser mare i tenia ganes de gaudir-ho i no de patir-ho. Durant tota la infància dels meus fills jo vaig fer tele, i moltes vegades tele i teatre. I a vegades els nostres fills ens deien: "Tots els nens van de cap de setmana a algun lloc". I nosaltres: "Els papes treballen el cap de setmana". Si ja et sap greu perdre’t els diumenges a la tarda o un final de curs, imagina’t si me’n vaig. No ho hauria portat gens bé. Jo crec que la vida és de triar les coses que tu saps que et faran feliç. Jo necessitava ser mare al 100% i no podia compaginar-ho. Amb el primer tenia 31 anys i tenia moltes ganes de ser mare. Hi va haver un moment, amb les hormones a tope, que vaig dir: "Jordi, jo deixo de treballar". Sort que no ho vaig fer, no ho hauria pogut fer, però aquestes coses et passen pel cap. Vaig llegir un llibre de la Caitlin Moran que deia: "El primer any no decideixis res de la teva vida, perquè les hormones decideixen per tu".

Ja han passat els anys, i hi ha un moment que t’has de desenganxar dels fills. No sé si ets de les mares de "menja bé" i "abriga’t".

— El "menja bé" no, però "l’abriga't" sí. Et queden algunes coses, encara em venen moments de quan eren petits. Hi ha una petita nostàlgia, petita, en el fet de veure créixer els teus fills i que siguin homes i tinguin les seves vides. Sempre hi ha una petita nostàlgia, que no és desagradable ni et fa la vida impossible. Està allà amb tu, i està bé. Però ara que potser ja passen cinc dies sense que et diguin res, penses: "Ah". A mi em preocupa que se’n surtin, com a tothom. Que trobin allò que volen fer i ho puguin fer, que puguin viure sense gaires problemes. Això i que trobin la persona amb la qual siguin feliços. Tant una cosa com l’altra, l’economia i l’amor, la parella o el benestar emocional. Tant de bo ho trobin. Però ja no hi pots fer res. Ja no és problema teu, és la sort que tinguin o la desgràcia que tinguin.

Cargando
No hay anuncios

Un dels teus fills [Marc Bosch] és actor [fa una ganyota]. Aquesta cara... Vol dir que és una tortura, un orgull o tot?

— És tot. Primer ni el Jordi ni jo no ho volíem. Ens va fer cas un any i es va apuntar a la universitat, però ho tenia clar. I se’n va anar a Londres a estudiar interpretació. El primer dia que el vaig anar a veure vaig pensar: "I si no m’agrada? I si no és bo? Com ho faig? L’hi hauré de dir que es dediqui a una altra cosa, pel seu bé". Però com que el vaig veure en anglès i jo no entenia gairebé res vaig pensar: "Hosti, que bé que ho fa. És bo, és bo". Quan el vaig veure aquí per primera vegada vaig pensar: "Ara serà la prova de foc". I té fusta. Evidentmet necessita rodatge, però té fusta. Li pot anar millor o pitjor, però no està en la professió equivocada, tot i que és molt incerta, especialment a Barcelona, on no hi ha tantes sèries i l’ofici d’actor no es valora tant com a Londres. Espero que tingui molta sort.

Tenint els pares que té, ho té difícil.

— Per això se’n va anar a Londres.

O potser més fàcil.

— Com a màxim jo em puc assabentar abans que hi ha un càsting, perquè jo no el puc enxufar enlloc, ni ho faria mai a la vida. Ha de passar els càstings que hagi de passar. A més, en el món audiovisual no hi tinc res a fer, no tinc cap mena de contacte.

Per què? Per què no has fet més televisió i cinema els últims anys?

— Ah.

No és desig teu.

— No. M’han sortit coses puntuals, però si em diuen que he de gravar demà passat, doncs no puc. Però no m’ha sortit un projecte important. L’últim que vaig fer és una sèrie per al canal RTVE Play, Ser o no ser, sobre l’adaptació a l’escola d’un adolescent trans [6 episodis de 25 minuts]. Va ser una sèrie molt bonica, un tema molt ben tractat, amb uns joves meravellosos. Jo era la gran, evidentment, la profe de teatre. Això és el que he fet en 15 anys des de Ventdelplà.

Cargando
No hay anuncios

Per què? El món audiovisual és a Madrid?

— Els meus pobres agents de Madrid em demanen quan tinc dates, però és que el teatre jo me’l programo amb dues temporades d'antelació. I esclar, soc prota dels projectes, i a vegades impulsora, no els puc abandonar perquè em surti una sèrie. Em diuen que no estic mai lliure, però tampoc no puc estar-me esperant que em donin alguna cosa. És veritat que fer carrera al teatre, un projecte darrere l’altre, et tanca algunes portes. Però vaja, no és excusa. Ni un sol projecte? No crec que sigui perquè soc mala actriu, perquè jo vaig demostrar que podia fer sèries i les feia més o menys bé, d’aquesta banda no deu ser. O és l’edat o és... No ho sé. No en tinc ni idea.

Potser has de sortir més per Madrid.

— Potser he de sortir més, cosa que no m’agrada gaire, o sigui que no serà. La veritat és que soc molt feliç a l’escenari, tampoc és que ho trobi a faltar. A vegades sí que dius "m’agradaria fer una sèrie també per fer una mica de calés", perquè es fan molts més diners que en el teatre. Però jo, com que he anat fent i no he parat, estic bé.

Com més trajectòria tens, més vertigen fa o el contrari?

— Sí, fa molt de respecte. Perquè, a més, quan tens una trajectòria, tens uns llocs de confort que tu saps que allò ho domines i que allà estàs bé. I el que és bonic, a la vida, també és sortir d’aquests llocs i arriscar-te amb altres coses. Fa vertigen i, d'altra banda, també penses: "Si la cago no pot passar res, tinc una carrera que demostra que puc fer-ho bé, més o menys". No mataré ningú si la cago. Jo l’he cagat, de vegades, però no me’n penedeixo: em vaig arriscar i no em va sortir bé, però vaig aprendre moltes coses per a la següent. Aquesta és una professió de cada dia, de barallar-te a l’escenari per fer-ho una mica millor. Cada dia. I són molts dies, els que tinc d'experiència.

El teu nom és un dels pocs que porten públic al teatre. Això et posa pressió?

— Sí, això sí que em posa pressió. Perquè penso "I si no venen?" Però, finalment, també t’adones que els noms sols no porten públic al teatre. Ha de ser un nom amb un bon projecte. Perquè tu pots fer una molt bona feina en un projecte pèssim i la gent no és tonta, no ve. Sí que hi ha una part que recau en mi, que em posen de cap de cartell, i espero que la meva genteta vingui i que els altres els portin la resta. Ens hem de treure pressió, en aquesta vida.

Fa poc vas parlar a TV3 justament d'una altra pressió, l'estètica, cosa que sovint es pateix però no es diu.

— Sí, em va sorprendre el ressò, perquè ja havia explicat abans la meva horrible adolescència, perquè jo em sentia fatal amb el meu físic, amb el meu pes, i he fet i faig règim tota la vida. Hi ha una pressió que ens pot fer molt desgraciades de la qual ens hauríem d’acabar lliurant una mica, no? No podem jutjar la gent que s’opera, que s’operi qui vulgui, però crec que hem de ser conscients de per què ens volem operar. Que siguis conscient que la teva mirada sobre tu mateixa està condicionada per la mirada d’ells. Ells van dibuixar les primeres pintures de dones, ells van retratar, ells van filmar, ells van crear un prototip de dona que els agradava a ells. A veure si ens n'alliberem un dia. És difícil, eh? Perquè portem segles i ho portem a l’ADN. I això ho hem sentit de les mares. Era el que elles havien mamat, i nosaltres ho vam mamar. Ara que es diu molt que cal acceptar la diversitat estètica, la diversitat corporal, que la gent pugui ser grassa, prima, alta, baixa, guapa, lletja... Sí, sí, però no. Però després veus qui surt i no. L’edatisme, el racisme i la grassofòbia són la mateixa cosa. Les dones hem tingut uns models estètics molt bèsties. Impossibles d’assumir. Era una tortura. Ho deia l’Emma Thompson, que mai estaràs contenta amb el cos que tens, mai, encara que el tinguis de puta mare. Sempre pensaràs "Ai, les cames. Ai, el cul". Prou ja, no? T’ho dic jo, que ho he patit, i ho he patit bastant, i he passat èpoques molt dures de no agradar-me, de posar-me a fer dietes bèsties que després em quedava anèmica. I dius: "Vale ja, tu". És igual. D’adolescent sempre pensava: "Quan sigui gran seré rodoneta, seré una velleta rodoneta". I m’hi vaig acostant i no vull. I segueixo pensant: "No, no, segueix fent dieta". No poder menjar mai el que vulgui? Fa ràbia.

Cargando
No hay anuncios

És com demanar la immortalitat.

— Perquè fer-se vell és lleig. Estèticament és lleig. No només estèticament, sinó que també, i d’això en vull parlar a la pròxima obra, els apartem com a inútils, quan és gent que encara té molt a donar. Jo crec que la natura és una mica sàvia: et vas fent vell perquè acceptis que un dia et moriràs. La Madonna s’ha operat, ja no és la Madonna, és una altra, i si ella és feliç doncs millor per ella, però és que es morirà igualment, amb la cara tibant, però es morirà. I potser és més difícil acceptar la mort si et veus així de mona, no? Les arrugues i el deteriorament físic, per molt que ens costi, ens ajuden a acostar-nos a un moment final, perquè eterns no ho serem. Si m’opero les tetes, m’opero la cara, m’ho opero tot, tindré 80 anys i semblaré que en tingui 50, però em moriré igualment. Amb els pits aquí dalt. És difícil, eh?, perquè la pressió és molta.

No només les grans, les joves també la tenen.

— Ara també la tenen els tios joves. Que dius: que burros, però no veus el que ens ha passat? Com de desgraciades que hem sigut per aquest tema. Per què feu igual? Per què heu de tenir la tauleta i tots us mateu al gimnàs i us poseu cabells quan sou calbets i us opereu? Mireu-nos! Ho hem patit molt! Escolteu-nos! Ara tots els joves, tios i ties, tenen moltíssima pressió.

L’obra que prepares amb el Sergi Belbel retrata la relació dels anys finals de la teva mare i tu com a cuidadora.

— No és ben bé la meva mare. És la Maife Gil, una dona de 80 anys de veritat que farà de la meva mare. Vull parlar de la mort, de com s’afronta la malaltia, i com l’afronta la persona que està amb ella i que no és cuidadora, que és filla.

¿La mort d’un pare és el que et situa més la mort de cara?

— Absolutament. A mi se m’havia mort el pare deu anys abans que la meva mare i va ser un cop molt fort. Però la meva mare, encara ara, i ja han passat tres anys, és una absència gran. Potser perquè vaig estar molt amb ella al final, potser perquè la mama és la mama, no? Una vegada una foniatra em va dir que hi ha dues paraules que tenen el poder de connectar-te amb tu, amb l’emoció: jo i mama. Que fort, no? Vull parlar d’això, perquè no es parla de les dones de 60 anys que tenen uns fills grans amb problemes i tenen uns pares malalts i els estan cuidant. Són posicions difícils. I són vivències difícils. Se n'haurien de fer pel·lis, d’això, i sèries senceres. És difícil cuidar i ser filla.

No sé si vas tenir la temptació d’escriure-ho, això. Perquè has fet un llibre. ¿Escriure està en els teus plans?

— Fa molts anys que vull escriure una novel·la sobre la meva àvia. La meva àvia era alemanya. Va néixer el 1898, va viure la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola. Va viure tres guerres. I té una vida que reflecteix molt el que van ser les dones de l’època, com van lluitar, com s’ho van currar. I també reflecteix molt el que és la melangia de l'emigrant: ella va estar 40 anys vivint aquí, va morir amb 97, no va voler aprendre català i es va sentir sempre una emigrant, sempre enyorava Alemanya. Va tenir una vida molt dura i molt bonica. Sempre penso que quan em jubili ho faré.

Cargando
No hay anuncios

Has dit que no et jubilaries!

— No em jubilaré, però suposo que no em caurà tanta feina i aniré més piano piano. Sí, això és una cosa que vull fer. No em vull morir sense fer-ho.