Elogi de la perfecció. El gran esdeveniment

Després d’una temporada notable i esperant el Festival de Pollença amb unes expectatives difícilment superables, no hi ha dubte que el concert de Grigory Sokolov ha estat, fins ara, el gran esdeveniment de l’any. Molt bona entrada, disposada a formar part de la catarsi silenciosa de qui parla amb les mans. Dues, encara que hi ha moments que sembla que són moltes més les que acaricien un teclat del qual brollen tants colors que resulta impossible gaudir-los d’un en un. Així va succeir, de manera encara més evident, en el darrer bis, el sisè, la transcripció d’Alexander Siloti del Preludi núm. 10 BWV 855 en mi menor, de Johann Sebastian Bach, transportat a si menor. Una explosió de sons desplegats amb totes les textures possibles. Una fi de festa que deixava clar que el seu talent, l’habilitat i el domini de l’instrument no tenen límits. Un regal preciós per a un públic entregat, com havia de ser, que arrodonia un espectacle majúscul de la millor manera possible. I, després de dues hores i mitja de concert, deixava el públic amb ganes de molt més.

El concert es va iniciar amb una sèrie de peces i arranjaments de William Byrd (1540-1623), un dels músics més valorats del seu temps i que els anys l’havien col·locat al prestatge de les relíquies. Sokolov l’ha recuperat i transportat, com a les dues cançons, John come kiss me now i Callin casturame, amb les quals va obrir i tancar la que va ser la primera part d’un programa que de mica en mica anava augmentant consistència. Entre una i altra, un parell de dansaires gallardes que Byrd havia manllevat de la música renaixentista i adaptat a la manera del madrigal, amb el contrapunt com a bressol de les seves composicions. Segurament aquesta ha estat una de les circumstàncies que han propiciat el rescat de qui el seu dia va ser cappare de la música britànica. No cal dir que en la seva execució ja es podia tastar bona part de les característiques d’aquesta immensa i virtuosa miscel·lània pianística.

In crescendo. Johannes Brahms copava tot el contingut de la segona part del programa. Començà amb les Quatre balades, obra de joventut. Acabava de fer vint anys quan les va escriure, com un cicle pensat per ser interpretat de manera conjunta. Una interpretació gens ostentosa, ans al contrari, com ha de ser per explicar tan tràgica història. Tot, sempre, amb la intensitat que pertoca: de la ira a la resignació, passant pel sentiment greu. Tot just després arribaren les Rapsòdies, op. 79. Havien passat vint-i-cinc anys des de les Balades. Un començament poderós, seguit d’un pianissimo d’una delicadesa immensa. El concert avançava cap al cim, encara que semblàs que ja hi havíem arribat. Era tota una exhibició, però com si res. La intensitat que respirava el pati de butaques contrastava amb la hieràtica i senzilla solemnitat del que passava a l’escenari. El millor encara havia d’arribar.

Començà la sessió de bisos i, si allà dalt tot continuava igual, la caldera de baix bullia amb una efervescència cada cop més viva. Primer Rameau, després Chopin —la primera de les tres masurques que va interpretar, intercalades amb Rameau novament, Le tambourin—,fins a arribar a Bach, per a qui ja no em queden adjectius. Sideral? També és poc per descriure el que vàrem presenciar. Senzillament, tot un elogi de la perfecció.