Memòria Històrica

Els donadors de sang que el franquisme va esborrar de la història

L'associació va arribar a tenir 30.000 voluntaris, però no en queda cap rastre

BarcelonaLa por a la repressió va fer que pràcticament no quedés cap rastre de l'existència de l'Agrupació de Donadors de Sang de Catalunya, creada l'estiu de 1937 i extingida el 1939, arran de la victòria franquista. L'entitat va arribar a tenir prop de 30.000 persones inscrites que, sobretot, donaven sang per als soldats republicans. No era una organització jeràrquica i centralitzada, sinó que estava formada per diferents col·lectius de Barcelona i altres ciutats catalanes. Àlvar Martínez-Vidal, investigador de l'Institut Interuniversitari López-Piñero (Universitat de València), va començar a buscar informació sobre els donants de sang, amb Empar Pons Barrachina, a les hemeroteques per tal de preparar un seminari que havien de fer amb Linda Palfreeman, autora de Spain Bleeds: The Development of Battlefield Blood Transfusion During the Civil War. "Em va aparèixer el nom d'Agrupació de Donadors de Sang, que no era al llibre de Palfreeman ni n'havíem sentit a parlar", diu Martínez-Vidal. Tenien, però, un nom: Emilio Salazar.

El president, afusellat

A Salazar el van afusellar el 17 de febrer del 1939, després de la victòria franquista i tan sols quatre dies després de celebrar-se el judici sumaríssim que el va condemnar a mort. Tenia 52 anys. "El seu judici pràcticament està transcrit a La Vanguardia, suposo que volien que fos una execució exemplar i, per això, va sortir tot publicat. Si pràcticament no hi ha documentació deu ser perquè tothom que tenia carnets, insígnies, braçalets..., ho va cremar per por de represàlies", detalla Martínez-Vidal. A Salazar, que tenia tres fills, el van acusar de maçó, d'haver firmat sentències de mort contra el bàndol rebel i de ser un perillós comunista. Un dels agreujants era haver presidit l'Associació de Donadors de Sang.

Cargando
No hay anuncios

Tal com ha investigat Martínez-Vidal, la notícia de l'afusellament de Salazar es va difondre ràpidament. Al traumatòleg Josep Trueta Raspall li va arribar una carta del seu germà, Rafael: "Nosaltres anem rebent noves de la nostra terra. En el president dels donadors de sang l'han afusellat amb l'excusa que havia format part d'un tribunal popular". Martínez-Vidal està convençut que part de l'èxit de convocatòria de l'associació va ser la complicitat del Comissariat de Propaganda i del seu director, Jaume Miravitlles. No era l'única, però. Abans de la seva existència, s’havia desenvolupat a Barcelona una xarxa de donadors de sang que funcionaven sobretot entorn d'hospitals públics i clíniques privades.

Cargando
No hay anuncios

Al llarg de la Guerra Civil mai va faltar sang per donar als soldats ferits. Hi havia una important organització a la rereguarda. El metge Frederic Duran i Jordà, que va resoldre molts dels problemes biològics i logístics relacionats amb la donació de sang, afirmava que mai hi va haver escassetat, sinó tot al contrari: en va sobrar. La mobilització, doncs, va ser força massiva. "El 80% com a mínim eren dones, i la majoria ho feien de forma altruista, pensaven en els seus marits, fills, germans... que eren al front", diu Martínez-Vidal.

Una campanya sense distinció de gènere

Les campanyes de mobilització eren força diferents en un bàndol i l'altre. En la zona republicana les campanyes de donació s'adreçaven tant a homes com a dones, no hi havia distinció de gènere, i s'identificaven amb la lluita antifeixista. En canvi, al bàndol rebel s'invocava sobretot les dones i el seu paper subaltern lligat a la família i a la religió catòlica.

Cargando
No hay anuncios

Moltes donacions de sang eren altruistes, però sovint rebien algun tipus de recompensa. "Els donaven menjar a canvi, i això era important en temps de tanta escassetat com la guerra, vals per als economats o bitllets per al tramvia", explica l'investigador. Donar sang en aquell moment era més arriscat que ara. "Hi havia més risc d'infecció, a vegades quedaven cicatrius. Fins i tot la literatura mèdica recollia algun cas mortal", afegeix. Per primera vegada, a la Guerra Civil es va practicar la transfusió de sang de forma indirecta. És a dir, fins als anys 30 el donant havia d'estar al costat del receptor mentre s’efectuava el transvasament. Duran i Jordà va millorar el sistema per analitzar, conservar i envasar la sang per tal de remetre-la al front. Per això calia distribuir-la amb camions refrigerats que, en un primer moment, eren els mateixos que s'havien fet servir per transportar el peix. Amb la victòria feixista, Duran i Jordà va haver de fugir i se'n va anar a la Gran Bretanya, on va ser clau també en l'organització de les donacions de sang, tant en l’àmbit militar com civil.

De l'Agrupació de Donadors de Sang de Catalunya no en queda res: ni les actes de la junta directiva, ni les fitxes dels donants, ni la normativa, ni l'himne que tenia l'associació. "Tan sols hem trobat algun carnet, la referència del judici sumaríssim de Salazar o un obituari, de Duran i Jordà, publicat a la revista Ressorgiment de Buenos Aires", lamenta Martínez-Vidal.

Cargando
No hay anuncios