Cultura06/06/2021

'Alguns dies d'ahir': crònica d’un desencant amb el Procés

Un intent de retratar les diferents sensibilitats en el camí cap la independència

Alguns dies d’ahir

Sala Villarroel (Fins al 27 de juny)

Jordi Casanovas ha treballat la ficció sobre fets reals (Jauría, Port Arthur) o la ficció documental (Ruz/Bárcenas, Valenciana) i ha treballat també sobre la identitat catalana (Una història catalana, Pàtria, Vilafranca). En la seva última obra fa confluir la història política del Procés amb la vida domèstica d’una família catalana en un intent de retratar les diferents sensibilitats en el camí cap la independència. No és una mirada militant, ni exposa les raons profundes de la qüestió, sinó que vol reflectir els diferents posicionaments polítics més o menys homologables amb els partits representats al Parlament. El resultat és la crònica d’una il·lusió i una derrota. La història d’un desencant.

Cargando
No hay anuncios

El pare, el Jaume, és un bon burgès membre militant i compromès de l'ANC que viu amb passió i entusiasme la preparació del referèndum de l'1-O. El seu fill, el Jofre, el segueix més a l'esquerra, mentre que la filla, la Laura, rebutja el referèndum. I la mare, víctima d’una llarga depressió, mostra el seu escepticisme. Els quatre al voltant d’una taula rodona.

Caldria objectar l’excessiva ingenuïtat del Jaume amb la qual Casanovas dona a entendre -i és el seu punt de vista- que fins i tot dins del nucli dur que va tirar endavant el referèndum hi havia un entusiasme molt naïf (no és el que pensava Iceta?). També mostra una manca de convicció ideològica dels que fins i tot van ajudar a portar les urnes, com si fos nomes un frívol joc d’espies. Potser calia donar més entitat a la creença d’aquesta gent que s'hi va jugar no pas poc amb la seva determinació.

Cargando
No hay anuncios

Tot i una llarga introducció que s’inicia amb l’atemptat del 17-A, la funció circula amb agilitat tant per l'hàbil i meticulosa direcció realista de Ferran Utzet com per les magnífiques aportacions dels intèrprets, amb un Abel Folk admirable fent el camí des de la passió per un futur diferent cap al desconcert del resultat final, una Míriam Iscla amb molt de veritat, així com la credibilitat de Marta Ossó i un crescut Francesc Cuéllar. Segurament discutible, però una obra necessària.