Devoció... per les panades i rubiols

CuinerEls cotxes gemeguen al seu pas pel centre, com si els ciris fusos durant el passeig dels penitents les nits passades haguessin sublimat la tristor ambiental fusionant-la amb la cera vessada. El transport motoritzat torna a reclamar els seus dominis, usurpats per uns dies per les desfilades devotes, fent que la humanitat adquirida pels carrers resulti un miratge efímer. Grinyolen les gomes en el seu retrobament amb l’asfalt encerat, talment ploraneres endolades en processó darrere l’Ecce Homo; ambdues imatges esdevenen falses, impostades, tragicòmiques...

Els cristians celebren aquests dies la mort i resurrecció del seu Déu fet home; dits fets provoquen, suposadament en els creients, una cascada de sentiments profunds que van des de la pena més lacrimal a l’alegria més gojosa, deu ser així... A mi aquestes dates sempre em posen depre : no sé si és el record dels meus anys infantils fent d’escolanet, el compàs marcial de la percussió monòtona que acompanya les caperutxes, repicant dins el fons de la meva memòria, o la combinació hormonal explosiva que desencadena la primavera en tots els cossos, especialment en els que són d’equilibri emocional fràgil.

Antic culte pagà

Pasqua se celebra sempre el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera; de fet, el calendari cristià va fer coincidir la seva festa de passió amb l’antic culte pagà a les divinitats de la llum. Sempre m’ha semblat una incongruència que la festa que dóna sentit a la fe cristiana tingui una litúrgia amb un caràcter tan marcadament lúgubre, més encara si tenim en compte que simbolitza la promesa del paradís celestial. Pecat, culpa, penitència i redempció no em pareixen uns arguments excessivament atractius per ser lligats al concepte de salvació, tal vegada per això els temples estan perdent parroquians a marxes forçades, per ventura els convindria canviar de publicista.

Els descreguts sentim autèntica devoció pasqual no per les imatges de fusta o guix tretes a passejar a la llum de les espelmes, sinó per l’automàtica associació d’idees que feim amb la Setmana Santa, que no és altra que les panades i rubiols. Aquestes menges d’origen jueu han anat evolucionant amb la nostra cultura fins a esdevenir les autèntiques protagonistes de la festa.

Cada casa té les seves receptes, totes iguals i totes diferents. Si parlam de panades, podem trobar les de pasta salada, dolça o de pasteló; farcides de xot, porc, indiot, conill, pollastre, pèsols, sípia, mussola... Si toca xerrar de rubiols, els matisos de la pasta són inabastables, els farcits tradicionals van des del brossat fins a les més variades confitures, encara que avui dia les xocolates i altres combinacions agafen protagonisme; bé està, perquè l’única manera de mantenir viva una tradició és això mateix, que estigui viva.

LA RECEPTA: Rubiols de ca s'arrosser

INGREDIENTS:

Pasta: Posam el sucre amb el suc de taronja, ho remenam bé, hi afegim els vermells d’ou i el saïm, que ja tindrem en pomada. Una vegada que ho hàgim homogeneïtzat, hi posam la farina, tenint en compte que la quantitat és orientativa i que pot variar sensiblement. Ho pastam poc, perquè si ho feim excessivament la pasta quedarà dura. Confitura de llet: Mesclam tots els ingredients i els posam en una olla alta, ampla i amb un bon fons difusor. Mantenim el foc al mínim, deixant que bulli fins que agafi una consistència de melassa. Les dimensions de l’olla són molt importants, perquè si és massa petita vessarà quan arranqui el bull. Per fer els rubiols estirarem la pasta, hi posarem una bona cullerada de confitura de llet freda i el tancarem amb el dibuix que més ens agradi. Es couen al forn a 175 graus uns vint minuts. Bon profit!

Pasta:

300 grams de saïm

300 grams de sucre en pols

3 vermells d’ou

200 mil·lilitres de suc de taronja

Un quilo de farina

Confitura de llet:

300 mil·lilitres de llet

100 mil·lilitres de nata

200 grams de sucre