Per què deim "Mmm" quan parlam?

Us ha passat mai que, mentre explicau una anècdota, no us surt la paraula que cercau? O que començau una frase amb tota la seguretat del món i, a mitjan camí, necessitau un ‘mmm’ per guanyar temps? Potser sou dels qui parlau gairebé sense aturar-vos, però també pot ser que necessiteu fer alguna pausa per ordenar les idees abans de continuar. Si haguéssiu de descriure la vostra manera de parlar, què en diríeu? I creis que hi ha alguna cosa en el vostre ritme que us distingeix de la resta?

Quan parlam, solem estar pendents del missatge: de trobar les paraules adequades, fer-nos entendre i no perdre el fil de la conversa. Mentrestant, però, també deixam un altre tipus de rastre: allargam sons, interrompem frases, repetim paraules i deixam silencis. Són detalls en què no ens fixam gaire, però que poden resultar interessants quan, en lloc de parar atenció només a què diu una persona, ens fixam en com ho diu.

Ritme de la parla

Fa un temps, parlàvem de les pistes que pot deixar el llenguatge en una investigació criminal. Aquesta vegada, ens fixarem en un aspecte més concret: el ritme de la parla. Podríem distingir dues persones per la manera com s’aturen mentre parlen? I, si haguéssim de comparar dues gravacions, ens seria més útil saber a quina velocitat parla algú o observar les pauses que fa?

D’entrada, quan pensam en una persona que parla aviat, solem imaginar algú que enllaça les paraules sense gairebé respirar. Amb tot, la velocitat que percebem no sempre coincideix amb la que podem mesurar. En lingüística, de fet, es distingeix entre la velocitat de parla i la velocitat d’articulació.

La primera calcula quantes síl·labes produïm per unitat de temps, incloent-hi les pauses. La segona mesura la velocitat amb què articulam les síl·labes sense comptar els silencis. La diferència és important: una persona pot pronunciar les paraules molt de pressa i, tanmateix, aturar-se sovint; una altra pot articular amb més calma, però parlar de manera gairebé contínua.

Per entendre-ho millor, imaginem dues persones que expliquen què varen fer el cap de setmana. Una parla tranquil·lament i gairebé no s’atura, mentre que l’altra pronuncia les paraules amb rapidesa, però fa pauses per recordar detalls, ordenar les idees o cercar una expressió precisa. Si comptam el temps que dura cada intervenció, la primera podria semblar més lenta. Si descomptam els silencis, però, el resultat podria ser diferent.

A més, no parlam igual en totes les situacions. Quan llegim, les paraules ja són davant nostre; quan improvisam una resposta, les hem de trobar mentre parlam, i, quan resumim una història, hem de seleccionar la informació i explicar-la amb les nostres pròpies paraules. Per això, la lectura tendeix a ser més ràpida que la conversa espontània i el resum oral.

Aquesta diferència ens condueix a fer-nos la pregunta següent: si una mateixa persona pot modificar el ritme segons el que fa, fins a quin punt la velocitat ens permet distingir-la d’una altra? Les mesures de velocitat, per si soles, no sempre ofereixen diferències prou clares entre parlants. Potser, doncs, cal fixar-se en un altre aspecte del ritme que sovint ens passa desapercebut: les pauses.

Pensau en la darrera vegada que vàreu explicar alguna cosa a algú. Potser les paraules us varen sortir totes seguides, però també és possible que féssiu una pausa abans de recordar un nom o que allargàssiu el final d’una paraula mentre cercàveu com continuar. Segurament, ni tan sols us en vàreu adonar, perquè aquestes interrupcions són habituals quan parlam espontàniament i poden aparèixer per motius molt diversos.

Sovint apareixen, simplement, perquè necessitam temps per pensar què direm; en altres ocasions, una pausa ens ajuda a separar dues idees, remarcar una informació o donar pas a l’interlocutor. També hi ha els ‘mmm’ i els ‘eee’, que s’anomenen ‘pauses plenes’ i que ens permeten mantenir el torn de paraula mentre cercam les paraules adequades. No tots els silencis, doncs, són iguals, ni totes les vacil·lacions tenen el mateix origen.

Per estudiar el ritme de la parla, per tant, no basta comptar les síl·labes ni calcular quant dura una intervenció. També podem observar quantes pauses hi feim i quin temps duren. Amb programes d’anàlisi acústica com Praat, és possible identificar els silencis i les vacil·lacions sonores i estudiar-ne les característiques.

Si feim això, podrem comprovar que, quan es comparen diferents parlants, la freqüència amb què s’aturen pot mostrar diferències que no s’observen amb la mateixa claredat en les mesures de velocitat. La durada de les pauses, en canvi, sembla més condicionada per la situació comunicativa (en general, són més llargues quan parlam espontàniament que quan llegim).

Això no vol dir que cada persona tingui un nombre fix de pauses que la delati en qualsevol conversa, perquè, com la majoria de trets lingüístics o de la parla, les pauses no són cap empremta digital de la veu. Així, una conversa sobre un tema conegut pot tenir un ritme molt diferent del d’una intervenció improvisada, i els nervis, el cansament i la complexitat del que volem explicar també poden modificar la manera com parlam.

Freqüència de les pauses

Amb tot, la freqüència de les pauses podria aportar informació complementària quan comparam veus, sempre que, alhora, valorem el context en què s’ha produït el discurs i també tinguem en compte altres característiques de la parla, mai com una prova definitiva per si sola.

Quan parlam, doncs, no tan sols importa què deim. També importa com distribuïm les paraules en el temps: quan ens aturam, quant de temps necessitam per continuar i quantes vegades interrompem el fil del discurs. Són detalls petits, sovint involuntaris, que poden passar desapercebuts en una conversa, però que són ben interessants quan ens proposam estudiar com parlam.