Música
Cultura23/07/2021

Una dècada del mite d'Amy Winehouse

La cantant va obrir el camí a una onada de dones de gran talent, des de Duffy i Adele fins a Lady Gaga

LondresL'enlluernador sol amb què Londres acomiada el mes de juliol no aconsegueix que els ulls perdin els polsims de tristor que l'escenari i sobretot les dades de la tragèdia fan impossibles d'oblidar. Nord de Londres. Camden Town, el famós mercat, l'antiga zona zero del britpop, però no només de Blur, Pulp o Oasis. També hi tenen arrels o relacions Madness, Blondie, Elvis Costello, Van Morrison, The Ramones... A Camden, igualment, es va donar el tret de sortida del moviment punk; a Camden, la superestrella Prince va arribar a tenir una boutique als anys noranta del segle passat.

I per no desmerèixer tanta tradició i tant de talent, a Camden va néixer el 14 de setembre del 1983, en el si d'una família jueva prototípica d'aquesta zona de la capital britànica, Amy Winehouse, una noia de veu fonda i de vellut, absorbent i esquinçada; desafiant, també, que escrivia poemes de veritats trencades i doloroses, en part crits d'alerta –una identificació amb el seu propi personatge abans i a mesura que va escalar posicions a l'Olimp de les deesses– quan cantava versos com ara: "Van intentar que anés a rehabilitació / però vaig dir que no, no, no…" (Rehab).

Cargando
No hay anuncios

Una estàtua de bronze descoberta el 2014 en la data del seu aniversari recorda a l'anomenat Stables Market, de l'esmentat i populós Camden Town, Amy Winehouse. Aquest divendres fa deu anys que va morir. O que va abandonar la terra per entrar en un terreny difús on se suposa que habiten els mites i no pas l'oblit. Però potser només se suposa; poc més que un inútil recurs retòric.

El guardaespatlles Andrew Morris la va trobar sense pols a la seva habitació del pis del barri on havia nascut, a primera hora de la tarda d'aquell dissabte 23 de juliol del 2011. Una segona investigació forense –el resultat de la qual es va donar a conèixer el gener del 2013– va confirmar les dades de la primera, que es va haver de repetir perquè qui se'n va fer càrrec no tenia la titulació requerida per fer-la. Amy Winehouse, 160 centímetres d'altura sense talons i 50 quilos de pes després de sopar, tenia en el seu cos 416 mg d'alcohol per decilitre a la sang, prou per fer-la entrar en coma i deprimir les vies respiratòries fins a reduir tant l'oxigen que, en el seu cas, va resultar fatal. No va ser un suïcidi conscient. ¿Només un accident? Els sanitaris que van intentar atendre-la van descriure breument l'escena: anava totalment vestida, amb un ordinador portàtil al llit i un parell d'ampolles de vodka buides a terra.

Rehabilitació? Ho havia intentat, tot i la lletra de la cançó. En la investigació judicial sobre la mort, la seva metge de capçalera, Christina Romete, va afirmar que Winehouse havia estat lluitant contra l'addicció però havia rebutjat reiteradament ajuda psiquiàtrica perquè creia que "afectaria la seva creativitat".

Cargando
No hay anuncios

La cantant tenia hàbits autodestructius ben documentats: des que comença el seu ascens, el 2003, va consumir regularment heroïna, crac de cocaïna i cànnabis. Però va aconseguir deslliurar-se'n durant un viatge de vacances a l'illa caribenya de Saint Lucia el 2009. En el paradís, però, va trobar de nou l'infern de l'alcohol. "No puc ajudar-te / si no t'ajudes a tu mateix" (Help yourself). El seu consum d’alcohol es va fer més i més problemàtic cada vegada. De tornada al Regne Unit, va caure en el patró de períodes d'abstinència durant setmanes per després beure-s'ho tot com si no hi hagués demà. El 2009 i el 2010 prenia Librium per fer front a l'ansietat que li provocava la manca de beguda. La mateixa Christina Romete va declarar també que la va visitar la nit abans que morís. Havia estat bevent i semblava "tranquil·la i una mica culpable". Winehouse li havia confessat que no prenia res des del 3 de juliol. Però que hi va tornar el 20 de juliol. "Estava avorrida", li va dir com a excusa.

Una estàtua també avorrida

La pandèmia ha buidat Camden de bona part de la gent que l'omplia; sobretot, dels habituals turistes que hi acostumaven a pelegrinar per ensumar una cultura –també la de la droga– que ara ja ha sigut païda, assimilada i feta samarreta i caçadora i botes per la maquinària comercial. Unes obres de reforma del mercat han obligat a remoure provisionalment el paisatge on es troba l'estàtica figura d'Amy Winehouse. Aquests dies té una tanca a l'esquena que l'encotilla i la deixa sense horitzons.

Cargando
No hay anuncios

L'Amy immortal i silenciosa, de bronze, també sembla avorrida. Els passavolants que s'hi aturen i es fan fotos i selfies al seu costat són menys cruels que els tabloides que la van assetjar en la vida terrenal. Winehouse es va convertir en un espectacle mediàtic particularment morbós: va esdevenir una de les moltes celebritats femenines, al costat de Britney Spears i Lindsay Lohan, per exemple, que formaven –i en alguns casos encara formen– part d'un caòtic i desastrós espectacle d'elles mateixes que despertava una fascinació espantosa als observadors, a tota la societat, de fet, atreta tant per la seva veu i les seves lletres com per la seva desgràcia imminent. La premsa britànica s'hi acarnissava. Una altra víctima.

Va consumir la vida als 27 anys: una més, com Janis Joplin, Kurt Cobain, Jim Morrison, Jimi Hendrix i un molt llarg etcètera d'artistes que van decidir viure de pressa per arribar com més aviat millor a una immortalitat més aviat efímera. El millor testimoni que hi ha fins ara sobre l'artista, el documental Amy, d'Asif Kapadia, té una primera part en què es reconstrueix amb tota mena d'imatges dels inicis, i anteriors encara, la gira de llançament del primer dels dos discos que va enregistrar, Frank (2003). Allà se la pot sentir dient: "No crec que arribi a ser gens famosa. No crec que ho pogués aguantar. Em tornaria boja".

L'estàtua, en silenci, pregona aquesta frase, errònia i encertada a parts iguals. No va entomar la fama que sí que va aconseguir, i que va ser el trencaglaç per a altres artistes que van néixer d'entre les arrels que va deixar, si bé musicalment poden situar-se lluny del seu estil: Duffy, Adele, Lady Gaga. En el sisè aniversari de la seva mort, Lady Gaga va piular el seu reconeixement a la noia de Camden: "Tots et trobem a faltar, a tu i a la teva veu, Amy. Bon moment per recordar que s'ha de tractar les persones que estimem amb dignitat i respecte. Quin talent!"

Cargando
No hay anuncios

Els seus dots com a cantant i compositora van ser eclipsats sistemàticament per fotografies del seu fràgil cos, per les crítiques que esperonava l'abús públic de l'alcohol i les drogues i pels rumors i tafaneries en relació amb el seu volàtil matrimoni i final divorci d’un company de drogues, Blake Fielder-Civil. S'havien conegut el 2003 i d'acord amb el seu primer mànager, Nick Godwyn, es va convertir ràpidament en un focus caòtic d'atenció de la cantant: "L'Amy va canviar de la nit al dia després de coneixe'l. Simplement semblava completament diferent. La seva personalitat es va fer més distant. I em va semblar que això era motivat per les drogues. Quan la vaig conèixer fumava herba, però creia que les persones que en prenien de classe A eren estúpides. Abans se'n reia", va declarar a The Times, en una entrevista el 2007. La cantant i Blake Fielder-Civil van estar casats gairebé un parell d'anys, entre el 2007 i el 2009.

La solitud de l'estàtua d'Amy Winehouse contrasta amb l'allau d'oients de la llista de Spotify de les seves cançons. El tema Back to black, que dona títol al segon i últim àlbum, del 2006, té més de 466 milions d'audicions. El disc es basa en la relació amb Blake Fielder-Civil. La va deixar per un curt període de temps per tornar amb una altra dona. L'episodi la va esperonar a fer un seguit de temes en què la culpa, la pena, la infidelitat i el desengany amorós eren el centre. Resumeix, d'alguna manera, una experiència vital condemnada a la immortalitat d'una avorrida estàtua. Una estàtua que no parla, incapaç de dir si tanta pressa va pagar la pena. Probablement no, tot i que s'ho cregués. No debades, "em vaig enganyar a mi mateixa" (You know I'm no good).

Cargando
No hay anuncios
Un nou documental per rescatar Winehouse

El documental d'Asif Kapadia no va satisfer gens la família. El pare, per exemple, es va queixar de manipulació en les seves declaracions. I la mare hi tenia un paper molt més que secundari. Aquest divendres a la nit, la mateixa família espera que la imatge de la cantant quedi restablerta amb l'emissió, a la BBC2, del documental d'una hora Reclaiming Amy, que inclou imatges d'arxius personals de l'artista en possessió de la família, mai vistes públicament, i dels fons de la mateixa cadena, que tampoc no s'han emès mai. La família espera que la projecció ofereixi una nova interpretació de la seva vida, els seus amors i el seu llegat. Els ulls a través del qual es presenta la cantant en aquesta ocasió són els de la mare, que intenta aportar una versió dels fets sovint molt diferent de la narrativa que s'ha imposat fins ara. La mare, Janis, pateix esclerosi múltiple, una malaltia que l’amenaça amb prendre-li els records de la seva filla. Aquesta, diu, ha sigut una de les motivacions més importants per explorar i fixar la seva versió de la història.