Debussy a can Ravel

PollençaAl claustre de Sant Domingo de Pollença, el segon concert del Festival Ravel tenia menys ingredients mediàtics que el seu predecessor, amb gran orquestra i títols més coneguts. Però aquesta segona tongada, per part seva, tenia altres al·licients, com per exemple que va arribar amb una petita gran ingerència amb la qual Luis María Suárez al violí i Magí Garcías al piano iniciaren la vetlada. Va ser amb la Sonata per a violí i piano CD 148, de Claude Debussy, compositor conceptualment als antípodes de Ravel, però que varen compartir no pocs programes en el seu moment cabdal, cosa que no agradava a cap dels dos. Aquesta sonata va ser una de les darreres obres de Debussy quan malalt, i sense raó, rebutjava tot el que escrivia. Deia, entre altres coses, que “és la música d’un Debussy que no reconec”, o “em podresc a les fàbriques del no-res”. Coses que passen als creadors i que el temps posa al seu lloc, com ho prova la lluminositat d’aquesta peça, la qual potser hauria perdut la seva sobredosi d’avantguardisme o que per ventura tornava una mica enrere, tan sols una mica, però la qualitat, l'equilibri i el component expressionista, marca de la casa, resulten indiscutibles. Una bona manera de mostrar les virtuts, conjunció i harmonia entre ambdós intèrprets.

Maurice Ravel va fer la seva aparició tot just després, amb la Sonata per a violí i piano núm. 2 M. 77, també de la seva collita tardana, com un collage en el qual ambdós instruments mai no exerceixen d’acompanyants sinó que sempre ho fan com a solistes. Impressionant el ritme de blues del segon moviment i espectaculars les turbulències que encimbellen el tercer. La teòrica fi de festa que anunciava el programa fou la darrera peça que va compondre Ravel, originalment per a violí i orquestra, Tzigane. Amb la cadència de molts quirats amb la qual s’inicia la composició, Suárez mostra de bell nou les seves aptituds amb les enormes dificultats i exigències per a la interpretació d’aquesta desmesurada obertura. Semblava que el concert havia tocat sostre, però els aplaudiments propiciaren dos bisos. Primer, amb el preludi de La fille aux cheveux de lin, un assortiment de colors i harmonies de Debussy. El segon va ser la Romanza-Pastoral, de Ralph Vaughan Williams, un dels pocs deixebles de Ravel. N'interpretaren la segona part, una deliciosa melodia que servia de cirereta a un pastís tan suggestiu com saborós.